Refugi artístic
Diria que la millor hora per visitar el flamant museu Morera és entre quatre i sis de la tarda. Recolliment de temple dins d’un temple de la llei convertit en temple de l’art. Penso que, quan ara aviat arribin les calors de debò, que em temo que enguany seran altre cop tropicals, tirant a infernals, l’antiga Audiència transformada en pinacoteca pot funcionar alhora com a refugi climàtic, en la confiança que de nou en nou no hi falli la refrigeració: temple de la fresca i del silenci. Per tant, també refugi acústic, a recer dels sorolls urbans, no sempre grats a l’oïda. I, de passada, refugi estètic, on resguardar-se d’una certa lletgesa exterior, com a mínim mentre el consistori no poleixi la rambla, començant pel nom, que per més que amb tota la bona i ingènua voluntat del món catalanitzem com a Ferran, no deixa de referir-se a aquell Fernando VII d’infausta memòria, a banda d’endreçar o si és possible suprimir el bosc d’antenes que des de la terrassa superior interfereixen (el verb deu ser interferir, parlant de televisió) l’estampa de la Seu Vella. Iniciant l’itinerari interior pel tercer pis del refugi climàtic, acústic, estètic i sobretot artístic, ensopeguem amb dues obres de petit format però gran significat: una aquarel·la sobre paper de Baldomer Gili i Roig d’un padrí amb paraigües, testimoni que en algun temps per aquests verals hi solia ploure, i un grafit amb aquarel·la i fixador sobre cartolina del seu coetani Xavier Gosé d’una dona amb una càmera fotogràfica, com advertint que a la mostra que el visitant es disposa a veure hi trobarà pintura i escultura, però també fotografia, incloent un tast de la producció del mateix Gili, que segons es pot llegir en una de les cartel·les emprava aquesta tècnica com a suport del seu treball de pintor i il·lustrador. Entre les imatges en blanc i negre exposades dels pioners del clic en lloc del pinzell o el cisell, quatre de les primeres en què apareix Lleida, del britànic Charles Clifford, fetes l’octubre del 1860 amb motiu de la visita d’Isabell II, filla per cert del Fernando de la rambla. La primera és una vista general de la ciutat, la segona del castell, la tercera del pont del ferrocarril que la reina havia vingut a inaugurar i la quarta un arc de triomf aixecat per a l’ocasió amb la llegenda “Siempre españoles”. I és que hi ha coses que no canvien, per anys que passin.