Llum indirecta

Diria que l’axioma és tan aplicable a la política domèstica com a la internacional. El formula el cínic narrador de la novel·la El mag del Kremlin, de Giuliano da Empoli, glossada aquí mateix el darrer dia. Textualment: “Per excitant que sigui, la nostra època no és altra cosa que l’enèsima versió d’una comèdia amb ínfimes variacions que es despleguen en el decurs dels segles.” Per tant, res de nou sota el sol. 

Ni sota la llum solar, ni sota la llum artificial de cap bombeta. Perquè tot just una de les reflexions més curioses del protagonista del llibre, conseller àulic de Putin, aborda la diversa il·luminació d’interiors al seu país i a occident com a metàfora d’unes formes d’entendre la vida que divergeixen força.En un viatge a Estocolm, on s’adona que la neu no es torna de seguida fang negre com a Moscou, sinó que es manté inexplicablement blanca, l’influent Vàdim Barànov –aquest és el seu nom– es fixa que la gent camina per les voreres sense presses i sense por, a diferència d’allà on ell viu. I al vespre les façanes dels carrers que travessa s’endolceixen de sobte pel centelleig de mil finestres que es van encenent una darrere l’altra. Imatge que el porta a pensar en els llums de peu o sobretaula, que “dissimulen la cruesa del món”. Tot un tret distintiu, perquè a Rússia gairebé no n’hi ha. Fins i tot als barris més rics de Moscou o Sant Petersburg, cavil·la, només s’hi veuen “feixos despietats de llums de sostre”, que potser sí que són molt pràctics, perquè n’hi ha prou pitjant un interruptor per tal que tota l’estança s’ompli de claror, però d’una claror uniforme i brutal. En canvi, els llums individuals no resulten tan còmodes, cal encendre’ls un per un i en fan falta uns quants per aconseguir el total lumínic d’una làmpada zenital. “Però el joc d’ombres que fa amb els mobles i les parets crea una atmosfera propícia per a la conversa i la lectura de vells llibres, per a la llar de foc i la música de cambra”. Probablement, constata el passejant, més planyívol que irònic, tot això ha sigut escombrat per les pantalles dels mòbils, però almenys aquests petits llums perpetuen la il·lusió. “Des de fora es poden observar aquestes habitacions dolces, banyades per una llum tamisada, i figurar-se que a l’interior els habitants es passen la vida explicant-se contes de fades: un luxe que els russos no s’han pogut permetre mai”.