“Merci, monsieur Giné”

Crec, si bé no n’estic segur, perquè em comença a fallar la memòria, que per edat ja toca, a no ser que et diguis Josep Vallverdú, per cert company de claustre de professors de Manel Giné Freixes, l’entranyable Missié, com tothom el coneixia, escrit monsieur, en efecte tot un senyor, que ja he explicat l’anècdota aquí mateix. Però tant se val, la repetiré amb motiu de l’Any Manel Giné, commemorat a les Borges i a totes les Garrigues, tenint en compte que no era només de la capital de comarca sinó d’alguns dels pobles d’on procedíem els alumnes a qui ensenyava francès al col·legi Montserrat dels caputxins, més conegut com “els frares”, arran del desè aniversari de la mort d’aquell funcionari de Correus il·lustrat i autodidacte, culte i sensible, caminador i amant dels paisatges de l’entorn, a part de bona persona, que ha deixat una gran petjada en l’àmbit docent i sobretot cultural, si bé també particular en alguns de nosaltres, com referiré tot seguit.

Perquè va ser ell qui, entre classe i classe, fora del programa lectiu, en el seu cas les beceroles de la llengua de Montaigne i Flaubert, ens descobria a aquells ignorants cadells d’entre els onze i els catorze anyets l’existència d’una identitat i una literatura catalanes, oficialment proscrites pel règim polític imperant, que rima amb asfixiant, i alguns noms propis que no havíem sentit mai, com Sagarra, Riba, Rodoreda, Pla, Pedrolo o Espriu. 

A propòsit: feliç coincidència de retre homenatges institucionals, tot al llarg d’aquest 2024, a dos francòfils que van crear escola, quan la cultura francesa era considerada encara sinònim d’excel·lència, distinció i modernitat, com el cerverí-lleidatà Jaume Magre i el borgenc Manel Giné, bo i reconeixent la diferència de projecció pública i ara de ressò mediàtic, com és natural. Ai, si algun dels dos aixequés el cap i sentís parlar la Marine Le Pen.. L’anècdota en qüestió. Escomès per incautes i il·lusòries pretensions lletraferides, un dia se’m va ocórrer de mostrar-li un text confegit a estones perdudes, en l’únic idioma vehicular d’aleshores. L’home li fa un cop d’ull i me’l torna, despectiu: “Si no és en català, no me’l penso llegir.” D’entrada, aquell rebuig taxatiu em va deixar perplex i abatut, però per a bé o per a mal vaig aprendre la lliçó. El cert és que mai més no he escrit ni una ratlla de literatura en castellà.