La dictadura de la genètica

A propòsit de l’auge ultradretà als passats comicis europeus, i lligant-ho amb l’actual lideratge de polítics perillosos per al present i el futur de la humanitat, començant pels seus propis països, de Putin a Trump, de Jinping a Milei, i me’n deixo una bona colla, alguns del nostre continent reforçats fa un parell de setmanes a les urnes, comentava dijous un lúcid article del meu vell amic –no només per edat, sinó pels molts anys de tracte afectuós– Xavier Vega, home savi i divertit, filòsof flixanco, que vol dir natural de Flix, publicat dies enrere al periòdic en línia EbreDigital, perquè al pertànyer a un altre territori comunicatiu, d’improbable accés habitual per part dels lectors ponentins, considero oportú fer-me’n ressò aquí. Una qüestió estadística, concloïa Vega el seu paper, titulat Sàpiens, ximpanzés i bonobos. Si des del neolític, un 10% dels humans –punt amunt, punt avall– es caracteritza per una baixa o nul·la moralitat, demostrada amb tota mena de maldats, sadismes, psicopatologies diverses i trets autoritaris o dictatorials, i entès que el percentatge es manté inalterable amb el decurs dels segles, arran del creixement exponencial de la població al planeta, un simple càlcul revela que el nombre d’aquells individus indesitjables ha augmentat en la mateixa proporció. També entre els que governen. Tot amb tot, descomptant del guarisme total un altre 10% de persones moralment superiors, designades per Vega com a “sants ètics i gent de la millor mena”, existeix un 80% situat a la normalitat central, “on ens trobem moralment instal·lats la majoria dels simples mortals”. En conjunt, una clàssica campana de Gauss, de perfil més o menys constant, però que amb la multiplicació del cens mundial ens fa percebre que “el mal no para de créixer amb el temps”. La dictadura de la genètica, apunta l’autor. En comptes d’assemblar-nos als ximpanzés, tan propers a l’homo sàpiens en l’escala evolutiva i amb qui compartim un 99% dels gens, suposadament juganers i graciosos però en el fons cruels i jeràrquics, més ens hauria valgut tirar cap als bonobos, en aparença similars a aquells, però amb una conducta prou diferent, igualitària i menys agressiva, avesats a resoldre les tensions socials no pas amb el recurs sistemàtic a la violència sinó a la promiscuïtat sexual. Allò de fer l’amor i no la guerra. Llàstima!