Estimada Anouk

Darrerament els francòfils anem de dol en dol. De dueil en dueil. Un parell de setmanes després que ens deixés la cantant Françoise Hardy, ho feia l’actriu Anouk Aimée, que en realitat es deia també Françoise. Sí, Françoise Dreyfus, com el jueu del cas. El pseudònim artístic amb què es donaria a conèixer responia a una motivació doble. D’una banda el nom, adoptat del d’un primer dels personatges encarnats al cel·luloide. Quant al cognom, que en català significa “estimada”, va ser un suggeriment del poeta Jacques Prévert, l’autor de la lletra de Les feuilles mortes. Ai, quins temps! En efecte, temps de cireres. A poc a poc se’ns van morint els mites d’adolescència i joventut, artífexs de la nostra educació sentimental, sovint també estètica. I és que l’Aimée era una donassa esvelta i de faccions marcades: ulls grans i foscos, igual que celles i pestanyes, grans boca i llavis, com el nas però essent aquest d’un gruix tolerable, voluminosa cabellera morena.. Tot plegat, un punt exòtic i enigmàtic, que li conferia magnetisme. Quan la veus a la pantalla, la seva cara t’atreu i t’atrapa, fins i tot pot arribar a inquietar-te, per diferent. Una bellesa singular. Tan singular com el finançament que convindria a Catalunya, disculpin aquest descens de sobte a la realitat trista i prosaica Des que me’n vaig assabentar de la mort, amb 92 anys, al seu domicili parisenc, he vist seguides les seves set pel·lícules que figuren al catàleg de Filmin, d’entre la setantena en què va intervenir. Des de l’adaptació de la novel·la de Simenon, L’home que mirava passar els trens, titulada aquí El expreso de París, del remot 1952, i la magnífica Los amantes de Montmartre, sis anys posterior, sobre l’existència final i l’última parella del pintor Modigliani, o la Lola, de 1961, òpera prima del director Jacques Demy, el d’Els paraigües de Cherbourg, passant pel Vuit i mig de Fellini, amb qui també col·laboraria a La dolce vita, fins a la meravella visual i sonora d’Un homme et une femme, de Claude Lelouch, amb música de Francis Lai i un encara jove Jean-Louis Trintignant en el principal paper masculí. Tots dos actors es retrobarien mig segle més tard a l’admirable seqüela Les plus belles anées d’une vie, en què ja molt envellits reprenen una història d’amor commovedora. Ell moriria al cap de tres anys. Ella just dos després, curiosament dia per dia.