Porta va matar Sansa?
Un jutge imputa Carles Porta en la trama russa del procés. No crec que el periodista hi tingui res a veure, si és que en realitat tal trama existeix, més enllà de les fantasies d’algú que ha vist massa pel·lícules de James Bond o ha llegit massa novel·les de John le Carré, però del que cada cop estic més convençut és que Porta és culpable. No pas, com dic, de promoure una invasió de Catalunya per part de les tropes de Putin, a fi d’alliberar-nos de les tropes de Felipe VI –el foc i les brases, francament–, sinó d’haver assassinat el Sansa de Tor. Mentre no se sàpiga del cert qui ho va fer, i el mediàtic fill il·lustre de Vila-sana segueixi donant a entendre que n’està assabentat, sense acabar d’explicar-ho, per mi que ell passa per ser el principal sospitós, perquè tot just és qui té un mòbil més plausible. Al capdavall, qui haurà tret tant de profit de la mort violenta del rival acèrrim del Palanca? De moment, un parell de llibres de molt d’èxit i una sèrie televisiva que ha desbordat audiències. De moment, insisteixo, perquè el director i presentador del programa Crims encara no ha dit sobre el cas l’última paraula. Tot indica que “continuarà...” I consti que no només em fa escriure això l’enveja podrida. Caldria afegir-hi el ressentiment, des d’aquell remot Sant Jordi en què, assegut al seu costat al carrer Major lleidatà, just davant de la Caselles, per cada llibre que jo signava ell havia d’atendre com a mínim la petició d’una vintena de dedicatòries, a banda de nombroses selfies amb admiradors i, sobretot, admiradores, malgrat que aleshores encara no sortia tant a la tele. Confesso que allò va ser per a mi una humiliació dolorosa i per aquest motiu l’hi tinc jurada (i ara el denuncio a la justícia). Vull pensar que aquest sentiment tan innoble és alhora molt humà. Amb el cor a la mà, qui no faria el mateix al meu lloc? Bé, potser James Salter. Fa poc llegia una entrevista amb Richard Ford. Deia que un dia els dos escriptors nord-americans van coincidir signant exemplars a París i que mentre ell se’n feia un tip, l’admirat autor de Joc i distracció, novel·la que em dec haver llegit sis o set vegades, gairebé ni es va estrenar, però que tot i això no semblava sentir-se decebut, ni l’hi va retreure mai. Al contrari, van acabar rient-se de la situació. Molt encomiable, però jo no soc tan bona persona com Salter.
