SEGRE

Creado:

Actualizado:

Llegeixo per fi Historia de un alemán, de Sebastian Haffner, un llibre en castellà (no em consta cap traducció catalana) que feia temps que tenia per casa, esperant torn a la llista de lectures urgents tan llargament demorada. Un cop jubilat, confio a recuperar el temps perdut, si més no en aquest terreny. En un passatge concret, l’autor d’aquelles memòries del 1914 al 1933, l’època turbulenta compresa entre l’inici de la Gran Guerra i l’entronització de Hitler, descriu el nacionalisme com una malaltia mental perillosa, capaç de desfigurar i enlletgir els trets d’un país, igual com ho fan en un rostre humà la vanitat i l’egoisme. Una definició que admeto com a vàlida quan es tracta d’un nacionalisme estatal, opressor, agressiu, no pas si aspira a alliberar un poble sotmès, com el nostre. En tot cas, Haffner assegura que de totes les malalties produïdes per aquest fenomen, cap de tan maligna i destructiva com la de la seva pàtria.Potser no tant un problema d’ultranacionalisme, sinó de camaraderia, matisa l’escriptor berlinès, obligat a exiliar-se per culpa dels nazis. Un tipus de camaraderia masculina envilidor imposat a tothom com a forma de vida, amb efectes d’embriaguesa col·lectiva, que la majoria dels seus destinataris acceptaven de bon grat o sense gaire resistència, a causa en bona part de l’escàs talent dels alemanys per conrear la felicitat individual.Incapaços de ser lliures i feliços, de gaudir dels plaers vitals, a diferència de francesos o anglesos. Aquest és per a Haffner el quid de la qüestió. Excepte una minoria cultivada, que sabia apreciar la literatura o la música o la bona taula o les delícies del llit, l’alemany mitjà del seu temps s’abonava a la buidor i l’avorriment, a les supersticions, a l’alcohol, raó per la qual requeria emocions fortes, anestèsiques, uniformes, com les proporcionades per l’esvàstica. En el fons, conseqüència del puritanisme prussià, que combinava austeritat, lleialtat, abnegació, sentit del deure i rebuig del món amb l’existència d’una porta secreta que conduïa a una privadesa sovint descontrolada. I posa l’exemple de Frederic el Gran, home asceta que no obstant tocava la flauta, componia versos i era un lliurepensador amic de Voltaire. Una doble cara d’Alemanya, la mateixa que dels seus habitants, que d’un en un podien resultar amables, sensibles, benèvols, innocents..

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking