El poeta i el tirà
La mort, aquest primer de juliol, del narrador albanès Ismail Kadaré, als 88 anys, m’ha fet recordar l’últim llibre de la seva extensa producció, traduït al castellà a Alianza Editorial amb el títol de Tres minutos. Aquell prolífic autor que va ser quinze vegades candidat al Nobel, sense haver obtingut mai el premi, dedica un centenar i mig de pàgines a reflexionar sobre la relació entre els intel·lectuals i el poder absolut dels dictadors, amb precedents històrics com la mantinguda per Sèneca i Neró (el filòsof se suïcidaria per ordre de l’emperador) o bé Tolstoi i el tsar Romànov. El cas que ell estudia, aprofundint-hi a base de donar tombs i més tombs, és el de la controvertida trucada de Stalin a Borís Pasternak, el cèlebre novel·lista d’El doctor Zhivago. Una trucada d’uns tres minuts. Juny de 1934. El màxim dirigent soviètic telefona el literat rus a casa seva per demanar-li l’opinió sobre Óssip Mandelstam, que acaben de detenir per un poema en què que ridiculitzava el georgià, titllant-lo de “muntanyès del Kremlin”. De fet, Kadaré explica que es tractava en el fons d’un enfilall de versos bastant fluixos, com la majoria dels escrits amb ànim provocador. Pasternak i Mandelstam eren aleshores els dos poetes més prestigiosos del seu país. Aquell encara no s’havia donat a conèixer com a prosista. Gràcies a la novel·la que en 1956 inspiraria la magnífica pel·lícula de David Lean, seria proposat justament al Nobel, al qual es veuria impel·lit a renunciar per pressions del règim autoritari de l’URSS. El llibre revisa fins a tretze versions conegudes de la famosa trucada, com si tres minuts de conversa donessin per a molt. La inicial prové dels arxius del KGB. Stalin li pregunta al seu interlocutor què en pensa del detingut i aquest esquiva el parany responent que pertanyen a dues escoles poètiques diferents i que la seva obra no té gaire en comú. Aleshores el primer, que potser s’esperava una súplica del segon instant una mesura de gràcia, li etziba que és un pèssim camarada, en el sentit que no ha defensat prou el seu col·lega. I a partir d’aquí, la dotzena de versions restants, des d’amics i companys de lletres a les pròpies esposes de tots dos escriptors o l’amant de Pasternak, i la poetessa Anna Akhmàtova o el pensador britànic Isaiah Berlin, sense que arribem a treure del tot l’aigua clara del que realment es van dir.