El pintor i la poeta
Ho avançava el darrer dia, comentant el llibre Tres minutos, del recentment traspassat Ismail Kadare, sobre la polèmica trucada el 1934 del dictador Stalin a l’escriptor Boris Pasternak. Si vèiem que l’autor d’El doctor Zhivago no es trobava només entre les primeres plomes de l’URSS, sinó també entre les primeres braguetes, acabava apuntant que una de les seves amants, la cèlebre poeta Anna Akhmàtova, havia mantingut de jove un idil·li amb Amedeo Modigliani. He pogut ampliar la informació sobre aquesta relació romàntica, i tal vegada platònica, gràcies al breu volum Un amor al alba, d’Elisabeth Barillé, editat per Perifèrica. Aquesta novel·lista francesa inicia la seva investigació a partir d’un dibuix de la dona de lletres russa per part del pintor italià establert a París i basant-se en un opuscle de setze pàgines en què la primera rememorava les seves vivències amb el segon. Tot comença a les ribes del Sena el 2 de maig (“J’aime París au mois de mai”, que cantava Aznavour) del 1910. Akhmàtova i el seu marit, el també literat Nikolai Gumiliov, hi arriben en viatge de noces. A diferència d’ella, encara inèdita, ell ja ha publicat dos poemaris. A diferència d’ell, encara enamorat, ella no està gaire contenta amb el matrimoni. No s’ha casat per convenciment sinó per conveniència. Per poder-se emancipar de la tutela paterna i fugir del poble cap a Sant Petersburg. De la seva banda, Modigliani encara no ha venut mai cap obra. Viu la bohèmia dels artistes de l’època a Montparnasse. Passa fred i gana. Un cul de cafè. De fet, Barillé especula que es devien conèixer a la Rotonde o en algun altre local del barri, on el pintor fracassat acudeix cada nit per si pot vendre algun esbós als clients. Es fixa en aquella desconeguda d’una bellesa singular i malenconiosa, d’aspecte fenici: cara de reina trista. Es veuen de tant en tant, a soles, i quan la russa se’n va al seu país, s’escriuen cartes. Ella torna a la ciutat de les llums –i l’amor!– l’any següent. Reprenen les trobades, no consta si al llit. Ell la dibuixa en setze retrats, dels quals tan sols se’n conservarà un. A partir d’aleshores, només la distància, que en aquest cas no és l’oblit. No es veuran mai més. Amedeo mor el 1920, als trenta-cinc. Anna visita París al cap de mig segle, en 1965, ja famosa i consagrada, després d’una vida de patiment. Tot li recorda el seu Modi.
