La calma dels dies
Com que la notícia del decés de l’escriptor Àlex Susanna, el 27 de juliol, em va agafar de viatge, no he pogut treure abans aquest breu però sentit obituari per un col·lega de dèries literàries que a nivell personal gosaria ubicar a mig camí entre les categories de conegut i d’amic, conscient que amb el temps probablement hauríem acabat situant-nos en la segona, tenint sobretot en compte el seu caràcter sociable i amistós. El cas és que ja no podrem passar mai junts aquell cap de setmana que anàvem projectant a casa de la Lluïsa a Ulldemolins, el poble prioratí que un dia em va dir que havia visitat de jove i del qual conservava un bon record. No per imprevisible, arran d’una malaltia de pèssim pronòstic diagnosticada fa cosa d’un any, ens haurà colpit menys la seva mort prematura, als seixanta-sis, especialment en algú com ell que sabia entendre tan bé la vida, espremuda fins a l’última gota, tal com ens n’ha vingut deixant constància en successius dietaris. Tot just va ser a la presentació del darrer, per bé que a la tornada de l’estiu en sortirà un de pòstum, titulat aquell La dansa dels dies, al Castell del Remei, a finals de març, de la mà de Josep Vallverdú i Carme Vidal, el cabell ja esclarissat per la quimioteràpia però encara amb ànims de vèncer el càncer, quan ens vam veure per última vegada. Després tan sols algun missatge de mòbil, cada cop més escadusser, a l’espera del desenllaç fatal.Llegint al seu moment La dansa dels dies, escrit encara amb tota la salut però publicat ja sota la condemna inapel·lable de la sentència mèdica, vaig tenir la impressió que l’autor havia afegit algun comentari en fase postrema de galerades, atenent a la seva nova dramàtica circumstància existencial. Per exemple, quan comenta el traspàs de l’activista Arcadi Oliveres i l’enteresa amb què havia afrontat els últims dies. Afegeix que li plauria ser un d’aquests moribunds que aconsegueixen d’anar-se’n serens, agraïts, més o menys resignats, lúcids i en companyia dels seus. “Això és el que m’agradaria com a final de la meva vida. Veurem, però, quin final em depara”. Unes pàgines més endavant, anota l’experiència de l’ascensió a peu al Pla de la Calma, al Montseny. I es pregunta: “Què és la mort sinó l’assoliment d’aquest pla inacabable i d’una calma definitiva?”. Bé, d’alguna manera ara ja ho sap, tot i que no ens ho podrà explicar.
