Les viles mortes

Escapada d’una setmana a l’altre cantó de Pirineus, per veure verd i arbres. Sí que potser no ens calia anar tan lluny, que de verdor i arbredes en podíem admirar al Pallars de dalt, la vall Fosca o l’Aran, però amb trajectes més curts. També ens hauríem pogut quedar al barri lleidatà de la Bordeta, on segons informació d’aquest diari hi ha plantats dos de cada deu dels exactament 31.931 exemplars arboris de la ciutat (algun funcionari municipal es deu haver entretingut a comptar-los, cosa que no em sembla mala feina, a no ser que a mig còmput et descomptis i hagis de recomençar el càlcul). 

El camp francès, a diferència del nostre, continua sent un jardí, tot i que per causa de la sequera la verdor no hi és ara tan intensa. D’altra banda, els arbres hi segueixen proliferant, si bé els napoleònics plataners amb les fulles blanquinoses i els romàntics castanyers amb les fulles com cremades, ignoro si per la falta de pluges o per causa d’alguna plaga. Ens movíem per l’Aquitània, una zona vinícola en teoria bastant rica, però la impressió general va ser més aviat la contrària, sobretot als petits nuclis: deixadesa, brutícia, degradació, decadència.. Sovint els mateixos veïns traspuaven en la seva vestimenta i higiene aquesta imatge descurada. Una sensació d’abandó a bona part dels centres històrics de viles mitjanes. Botigues tancades, aparadors buits, negocis d’hostaleria amb rètols ja esgrogueïts anunciant venda o traspàs... 

Hi ha una explicació, d’aquest fenomen tan depriment. La societat francesa, a diferència per exemple de la italiana, ha optat per una vida motoritzada, a imitació de la nord-americana. La gent ha emigrat de l’interior de les poblacions cap a urbanitzacions dels afores. La cultura del cotxe s’ha imposat també en l’àmbit del comerç. Grans concentracions de supermercats de tota classe a les entrades i desertització dels antics eixos tradicionals, que ara fan pena, a part que els habitatges de damunt han esdevingut uns guetos on gairebé només resideixen immigrants. A partir de certa hora, tot és fosc, tot sembla mort. En fi, em pregunto si aquest és el model que les nostres autoritats desitgen per a Lleida i d’altres localitats de l’entorn, a base d’anar promovent implantacions comercials lluny de la trama urbana. El trist resultat d’aquesta política suïcida el tenim ben a prop, a només quatre hores conduint.