Homenot a Israel
Fruit de la coincidència entre l’allau de notícies sobre Gaza i el fet de trobar-me en llista d’espera familiar per poder emprendre la lectura d’Un cor furtiu, la monumental biografia de Josep Pla, recupero d’un prestatge recòndit de la biblioteca domèstica el llibre Israel 1957, inclòs al volum tretzè de l’OC, però reeditat com a títol independent el 2002 per Destino mateix, en un format que no sap tan greu de subratllar-lo.
El 28 de maig de 1957, l’escriptor s’embarca a Marsella a la motonau Theodor Herzl, batejada així pel fundador del sionisme, amb direcció al port israelià d’Haifa. El vaixell va ple de jueus que pretenen instal·lar-se en aquella terra promesa o bé només van de moment a conèixer-la i “admirar les proeses que s’hi realitzen”. El nou Estat, que aleshores porta a penes una dècada d’existència oficial, si bé ja dues guerres, ha vist molt incrementada la seva població, fins a assolir els dos milions d’habitants, la majoria retornats de la diàspora. Pla es meravella que visquin tots en un espai tan reduït, fins poc abans en bona part desèrtic.
“Israel és un país petit però és una cosa importantíssima”, justifica el viatge. Aquella societat en plena efervescència l’encurioseix profundament: “El sionisme, que inicialment fou una aventura de quatre boigs, és avui una realitat mundial. Israel es troba en el centre d’una batalla diplomàtica d’unes proporcions i d’una temperatura elevadíssimes. És un país que interessa a tothom, que apassiona moltíssim”. Els catalans de l’època sentien una innegable simpatia per una gent amb què creien tenir força punts de contacte. Pla no n’era una excepció. L’homenot de la boina mostra interès, en efecte, per nombrosos elements públics o quotidians, de l’agricultura o la indústria a l’exèrcit, passant per la geografia i la història, sense negligir el menjar o el beure, l’oci i la vida nocturna. I així ho explica al lector, amb la prosa amena i substanciosa de sempre. Presta una especial atenció a la qüestió lingüística: l’hebreu arcaic i fossilitzat, que ja només dominaven erudits o rabins, va esdevenint idioma comú. I escarneix tots aquells que, en nom del sentit pràctic, critiquen que es ressusciti una llengua morta i sense cap utilitat en comptes d’adoptar-ne una altra de majoritària, com ara l’anglès, que els hauria permès de “volar entre continents”. Els sona l’argúcia?
