Amor i calor (a Portofino)
Amb això dels aires condicionats acabarem prenent mal. Cada estiu fa més calda, cada estiu s’instal·len més aparells d’aquests, cada estiu el soroll que emeten i el seu impacte visual a les façanes resulta més estrident. El peix que es mossega la cua, un cercle diabòlic. Com que no podem dormir per culpa de les nits tropicals –a Catalunya un agost de màximes extremes i armes blanques–, optem per dotar el nostre habitatge fix o de temporada d’algun d’aquells proveïdors de fresca artificial, sense tenir en compte que l’enrenou que provoca dificulta el descans dels veïns, impel·lits a tancar les finestres per esquivar la molesta remor mecànica i privats de la mica d’aire que s’escolava fins al llit, de manera que tard o d’hora hauran de sucumbir al seu torn a equipar la llar amb una màquina refrigeradora, i així successivament, seguint una dinàmica perversa i em temo que inexorable que afavoreix l’aïllament absolut, el brogit comunitari, la despesa energètica, la irritació malhumorada i, a la curta o a la llarga, les disputes veïnals.
Llegeixo que a la preciosa localitat de Portofino, a la costa ligúria, d’uns 400 habitants a l’hivern, multiplicats per 10 a l’estiu, s’ha entaulat enguany una guerra oberta entre els residents a les seves pintoresques casetes de colors vius ran de mar, amb paraules gens amables i denúncies creuades, per causa de la col·locació d’artefactes climatitzadors, fins ara prohibits pel fet d’estar inclòs el poble dins del perímetre d’un parc natural. L’augment de les temperatures caniculars ha impulsat alguns residents a ometre la normativa establerta i entaforar en ampits o balcons unes quantes d’aquestes caixes metàl·liques no gaire estètiques, de forma que ja la tenim armada, amb el personal dividit i enfrontat.
Un conflicte enutjós, impropi d’un vilatge associat amb els millors sentiments d’ençà del juliol de 1959, quan la cantant franco-italiana Dalida va donar a conèixer el seu èxit Love in Portofino, de què posteriorment d’altres artistes anirien traient versions. La lletra, malgrat el títol en l’idioma del Dant, parla d’algú que s’ha enamorat a Portofino, “perchè nei sogni credo ancor”. En fi, devia ser aleshores, això, ja que avui dia amb tanta saragata nocturna, convertit l’amor en calor, no hi deu haver manera d’aclucar l’ull, condició indispensable per tenir somnis i creure-se’ls.
