Diada a la platja
Enguany tampoc acudiré a la manifestació de l’ANC i companyia. No m’hi volen, segons ells ja no soc dels seus. Ni a mi ni als de la meva corda. I no m’agrada que m’insultin a la cara, ni a l’esquena, ni per persones o sigles interposades. Millor aprofitar la festa per anar a la platja, que per diverses raons aquest estiu encara no he trepitjat. Ja s’ho faran. No compto ser l’únic a faltar a la convocatòria d’unes entitats esdevingudes clubs de fans de Puigdemont. Cada any són menys. No m’estranya, amb l’agror que s’hi palpa. Quina pena: la il·lusionant revolució dels somriures convertida en trista involució dels retrets. En lloc de procurar ser més gent, l’absurditat de reduir els efectius als més exaltats i viscerals, però no per això més útils ni lúcids. Un moviment popular optimista, amable i inclusiu que concitava l’admiració del món, transformat en part –la part sens dubte més sorollosa– en una confraria tòxica i antipàtica, excloent, que es confon d’enemic, al servei dels postconvergents per apropiar-se de la marca, foragitant de l’ideari tots aquells que no estem disposats a combregar amb certes rodes de molí. Com el culte a la personalitat del “Legítim” (curiosa legitimitat havent perdut tres comicis autonòmics seguits), respecte del qual el més positiu que se m’ocorre és que aplica al peu de la lletra el precepte de Maquiavel: “Un príncep modern no manté la seva paraula si això va contra els seus interessos”. Comprendran que a aquestes altures, després de mig segle de militància independentista, no m’amoïni gaire que uns quants que fins fa poc votaven Duran Lleida ara tractin d’expulsar-me de la colla. Per molt que ho preconitzin la Rahola amb el seu estil tavernari o un Lluís Llach que cantava tan bé però que darrerament desafina quan parla o escriu tuits. A sobre, confesso ser un dels defensors en privat i en públic –no pas en aquesta tribuna, que reservo a qüestions més importants– del pacte d’investidura PSC-ERC, circumstància que per a alguns deu suposar una traïció de lesa pàtria, però amb el pas del temps tant en política com a la vida en general m’he subscrit a la teoria del mal menor i al principi de realitat: les coses són com són i no com voldríem que fossin, les eleccions les guanya qui les guanya, etc. Res: dimecres cap a Cambrils. Allà a la vora del mar no crec que m’arribin els crits de “botifler”.