La puresa del cactus
Vaig fer bé de quedar-me l’Onze de Setembre a la platja i no assistir a la manifestació convocada per les “entitats Independentistes” (es parla molt de la responsabilitat dels partits, acusats d’una pretesa traïció a la voluntat expressada per les “bases”, en l’actual retrocés del secessionisme a Catalunya, però al meu modest entendre encara en tenen més culpa els retrets constants, les fantasies, els deliris i una certa deriva populista i antipolítica, o prepolítica, d’algunes de les referides associacions, d’entre les quals només salvaria Òmnium, bastant més equànime i realista). Vaig fer bé, insisteixo, perquè des de Cambrils estant, on passava la setmana, la mani que em venia més a mà era la de Tarragona. I allà enmig de l’exigua concentració humana a la Rambla Nova, no m’hauria pogut estalviar de sentir com un dels abrandats oradors, el vicepresident de l’ANC Jordi Pesarrodona, proclamava el següent, en transcripció literal de l’endemà a la premsa: “S’ha acabat la revolució dels somriures i comença la revolució dels indignats. Ja no sortirem mai més amb el lliri a la mà, ara sortim amb el cactus.” Molt bé, noi. Jo no entenc com amb discursos com aquest encara no hem aconseguit la República. El cas és que seguim davallant pel mateix pendent d’amargor, indigència intel·lectual i demagògia barata. De la il·lusió d’un segment majoritari de la societat a les bravates patètiques d’una minoria exaltada. De les cares somrients a les punxades. Del “cap paper a terra” al “punxa’m però a la panxa no”. Del “bon cop de falç” al “bon cop de cactus”. És el problema de tot moviment emancipador, o ideològic en general, quan cau en mans dels sectors més essencialistes, que aspiren a encarnar la puresa dels principis. Mentre l’al·ludit apologeta de la botànica com a arma de combat s’esgargamellava prop del Balcó del Mediterrani, un servidor llegia ran del mateix mar una oportuna reflexió a L’arada i l’espasa, darrer llibre traduït al català de Theodor Kallifatides, sobre el purisme en política, que segons ell ha fet molt mal: “El somni del revolucionari sense màcula és en el fons un somni autoritari, una visió religiosa. Són aquests somnis religiosos els que porten al culte la persona, que fomenten el mite del líder infal·lible, el Salvador”. Sembla ben bé que l’escriptor grec estigui pensant en una part de l’independentisme català.
