Tarragona m’esbo... cina
No vaig anar des de Cambrils a la mani de l’Onze de Setembre a Tarragona, ni enlloc, tal com explicava dijous, però sí que m’hi desplaçaria l’endemà, a passar el dia com un turista, activitat que feia temps que no portava a terme i recomano. Mirada encuriosida d’estranger i alhora visió analítica de connacional, de forma inevitable. Balanç: el cor esbocinat, quasi migpartit. D’una banda, la impressió positiva d’una ciutat agradable, atractiva i monumental, plena de reclams per als possibles visitants. En cinc o sis hores, l’itinerari més o menys obligat, amb alguna concessió a la nostàlgia com un cafè a la terrassa del Moto-Club de la Rambla Nova o un cop d’ull, mai millor dit, a l’òptica Budesca del carrer Unió, fa l’efecte que tancada, on vaig comprar les primeres ulleres graduades als 22 anys. Recordo haver-m’ho pres no pas com una feblesa sinó com una oportunitat.. de lligar. Creia, ingènuament, estúpidament, que aquells dos vidres em conferien aspecte d’intel·lectual, requisit indispensable per atraure certa classe de noies. Aleshores jo treballava a Flix i acudia a la capital de la província més assíduament que no a Lleida, malgrat ser d’Arbeca (dins l’arxidiòcesi tarragonina, per cert). En fi, un recorregut força interessant: muralles, casa Castellarnau, carrer de Cavallers, carrer Major, catedral, antic fòrum, museu d’art modern, museu arqueològic, torre del Pretori, teatre romà, restaurant Les Coques, balcó del Mediterrani, plaça de la Font amb l’elegant façana de l’ajuntament repintada des del maig amb un afavoridor color teula en comptes del groc d’abans.. Sobretot em torna a meravellar la seu catedralícia, on retrobo el retaule gòtic de sant Miquel de la Pobla de Cérvoles, una marededéu jacent de l’Espluga Calba i, en una dependència del bell claustre, dues taules pintades originàries de Vinaixa (ja he fet notar que part de les Garrigues pertany a aquell arquebisbat). L’entrada al temple no és barata: 11 euros. Als jubilats ens ho deixen per 8,5. El primer cop que em beneficio de l’adscripció tot just estrenada a les “classes passives”. La part negativa d’una Tarragona que m’esborrona: costa de sentir-hi el català. No vull pensar que en poques dècades acabi com Alacant, totalment castellanitzada. Que ara tinguin un alcalde socialista provinent de Ciudadanos no tranquil·litza gaire, la veritat.
