Dues hores amb Pujol
Dilluns passat a la tarda vam anar a veure Jordi Pujol, a Barcelona. Bé, jo només en qualitat de xofer i acompanyant. L’expresident s’havia llegit el llibre de Lluïsa Pla titulat Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX, i tenia ganes de conèixer-ne l’autora i aprofundir en alguns detalls, sobretot el paper d’aquella família originària de Tàrrega en l’inici de la primera revolució industrial catalana, que pel que sembla li interessa molt. La cita era al seu despatx en un pis del carrer Calàbria, casualment al mateix bloc on jo havia viscut un parell de cursos mentre feia Dret a la UB. Hi vam entrar poc abans de les cinc i en sortíem gairebé a les set. L’home ja té 94 anys, sordeja una mica, li comença a fallar aquella prodigiosa memòria que havia impressionat els seus interlocutors i de tant en tant es repeteix o perd per un instant el fil del seu discurs, però en general manté el cap clar, expressa amb convicció les seves idees i conserva intacta la curiositat intel·lectual. En un moment donat, ens confessa que en comptes d’estudiar medicina li hauria agradat cursar història, com la Lluïsa, amb la qual coincideixen en l’admiració per tres eminents historiadors com Vicens Vives, Pierre Vilar i Jordi Nadal. Abordada de forma bastant exhaustiva la qüestió que ens ha portat fins allí, aprofita la part final de la conversa –i en aquest punt és quan goso intervenir– per demanar-nos informació, més aviat diria que per confirmar-la, ja que se’l nota prou al dia, sobre diferents aspectes de l’actualitat lleidatana i alguns dels seus protagonistes, començant per l’amic comú Josep Vallverdú, de qui formula un gran elogi. Repassem una per una les comarques amb les respectives capitals, els diferents sectors productius, la situació del canal d’Urgell que tot just van promoure els Girona i de l’agricultura, la deslocalització industrial cap a l’Aragó i el dèficit d’energia eòlica i solar, assumptes que el preocupen. Eixamplant la perspectiva, també l’amoïnen el futur del català i de la identitat del país. En fi, una bona experiència. A la sortida, després d’un afectuós comiat amb propòsit de repetició i una foto conjunta, caminant cap al pàrquing carrer Calàbria amunt passem per davant de l’aparador de la llibreria Al peu de la lletra. D’entre la trentena de novetats literàries exposades, ni una sola en la nostra llengua.
