Entre metges
No, no és que m’hagi posat malalt i peregrini d’una consulta a l’altra, per bé que em temo que la jubilació no és tan sols la porta de la vellesa, com deia aquell, sinó també l’avantsala d’innombrables xacres, confio que per ara cap de greu, potser perquè els beneficiaris de la pagueta mensual de l’INSS (he escollit a propòsit el diminutiu) tenim en general molt més temps per observar-nos, i de pas contemplar-nos, just després de plànyer-nos, asseguts en un simbòlic banc del si-no-fos constant. És només que avui parlaré aquí de medicina, però igualment una mica de literatura –d’un doctor lletraferit, en concret–, amb breus pinzellades d’arquitectura i d’urbanisme. Total, anant al gra, que és tard i l’espai disponible aviat s’esfuma, que en el decurs dels meus pedestres passeigs matinals de pensionista –matinals i força rituals, tot i que de normal sense rumb ni nord ni gaire sentit– per la ciutat de Lleida, com a mínim mentre fred i boira no ho impedeixin, he acabat adreçant sovint els meus passos al gimnàs, tal com m’aconsellen amics, parents, saludats i altres persones que em volen bé. Els he fet cas i un parell de matins cada setmana vaig a l’Ekke, encara que de moment no hagi passat mai de la cafeteria, poc donat com soc a la pràctica de l’esport (per saber que em convindria no necessito cap prescripció mèdica), on esmorzo i llegeixo els diaris, que allà en tenen uns quants en paper, de diverses capçaleres, privilegi cada cop més rar en un establiment públic. A la sortida, procuro combatre la mica de mala consciència per no haver traspassat el llindar de la piscina o les sales on treuen la llengua i esbufeguen els esforçats atletes, caminant de retorn a casa no pas per la ruta més dreta sinó fent voluntariosa marrada. Seguint la mateixa vorera, circulo per davant de la nova seu del Col·legi de Metges de Lleida, espectacular edifici de línies futuristes inaugurat mesos enrere que inclou un passatge lateral que ha permès donar sortida, ni que sigui limitada als veïns, al cul-de-sac que fins aleshores era el carrer Màrius Torres, breu travessia del carrer Navarra amb només quatre portes, més les quatre dels garatges d’aquelles blanques casetes unifamiliars. Aprofitaré per insistir un altre cop en el despropòsit que suposa tenir dedicada una via urbana tan modesta al poeta local més conegut, que per cert també era metge.
