SEGRE

Creado:

Actualizado:

Lleida, on la boira fa la màgia”, proclama enguany la campanya publicitària nadalenca a la capital de Ponent, un eslògan ben trobat, que diu molt a favor de la testa pensant o l’agència de comunicació contractades. Però quina màgia, a la vista –i també al fred als ossos, el novembre més càlid registrat mai a Catalunya, si bé no pas terra endins– de la rigorosa climatologia de la setmana anterior i fins dimarts, quan engipono aquest paper i els meteoròlegs anuncien finalment tímids somriures solars damunt nostre. Màgia negra, en tot cas. O com a mínim grisa. Fosca, molt fosca, d’aquelles que fan caure l’ànima als peus (els peus sempre gelats dels vells). Tan màgica i poètica com vulguin, però com més gran em faig més la detesto, l’enutjosa mortalla glacial i ploranera. Perquè plora i fa plorar, a força de deprimir-nos. Un cel de grisalla, el lleidatà, densa i feixuga capa vaporosa de color cendra, entre el maleït meteor que ens ha tocat en sort, o més aviat en dissort, i la fumera que no para de treure la fàbrica de fum de l’actual Paeria: fum per ser venut als ciutadans amb dret a vot, hàbils trucs de mag, coloms o conills blancs extrets del barret per sorpresa, com si ja no tinguéssim prou animalons de les dues espècies per aquests verals, prestidigitació política de la qual avui s’estila, aquí i arreu del país, del món sencer. Signes dels temps. D’uns temps cada vegada més boirosos, per més que brilli un sol radiant. Camino pels carrers emboirats, a pas de jubilat, tafanejant aparadors de botigues indemnes per ara als efectes nocius de la boirada que plana sobre el comerç urbà tradicional. Mentre vaig pel de Vallcalent, penso en el comentari de l’amic Pep Coll a la seva darrera novel·la, Els crims de la mel, a propòsit de la partida de l’horta del mateix nom, on s’erigeix la presó en què transcorre part de la trama. Això de Vallcalent, segons el protagonista, a l’estiu es queda curt i a l’hivern sona com una burla. Sort que després de la refrescant passejada amb bufanda, guants i gorro de llana (ja és correcte escriure gorro, una de les novetats lexicogràfiques que l’Institut d’Estudis Catalans admetia dies enrere al diccionari normatiu), ens podem recloure a casa, amb la calefacció encesa i un bon llibre a les mans com l’esmentat, confortant-nos de boires exteriors i també de les íntimes, que encara enfredoreixen més.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking