Mel amarga
La mel és més dolça que la sang, va titular Salvador Dalí en 1927 un quadre surrealista, avui desaparegut. Dues substàncies, l’ocre o daurada i la vermella, presents a la darrera obra de Pep Coll, Els crims de la mel, en edició de Proa. Però abans de referir-m’hi en concret, voldria expressar una absoluta coincidència amb l’opinió formulada per l’amic Juan Cal en un oportú article de dissabte passat, en el sentit que ja toca promoure alguna mena de reconeixement públic al prolífic novel·lista i consignatari de llegendes pirinenques, sense necessitat que faci els vuitanta o que s’enfili definitivament cap als cels pallaresos, per damunt de la Roca Roia de Pessonada, espero que d’aquí a molts anys, malgrat saber-lo home discret, poc propens a honors i homenatges, que de ben segur l’incomoden, però és que al cap a la fi ell s’ho ha buscat, i a fe que ho té ben merescut, a força d’escriure tants llibres i tan bons. No sé, com a mínim una Creu de Sant Jordi, bastant més justificada en el seu cas que en el d’algunes altres personalitats prèviament crucificades. Un altre punt d’acord amb l’al·ludit comentari de qui va ser director d’aquest rotatiu, com en deien abans, i amb qui tota una generació de lletraferits ponentins sempre estarem en deute, per l’oportunitat brindada al seu dia d’iniciar-nos en el conreu del periodisme literari, en llengua pròpia, rau en la constatació un cop més del domini formal, del mestratge estilístic, per part d’un narrador que demostra a cada pas l’ofici adquirit amb el temps i, sobretot, la pràctica. Els crims de la mel no és ni pretén ser, a pesar del títol, una simple novel·la negra. Parteix d’un fet real, investigat per l’autor als arxius judicials: un homicidi comès el 30 de novembre de 1953 en una zona recòndita i feréstega prop d’Abella de la Conca. Ara bé, la trama s’enlaira de seguida per camins de ficció, fins a oferir un suggestiu retrat social i també territorial d’època, confrontant dos mons aleshores oposats, el dels pagesos de muntanya i el dels gitanos ambulants, que rodaven de fira en fira de bestiar, si convenia dormint sota els ponts, un col·lectiu descrit en la seva psicologia singular i formes de vida quotidiana amb traça extraordinària. Crua història delictiva, en el context d’un xoc ètnic, antropològic, cultural, però edulcorada per la mel de l’amor, en principi més dolça que la sang.
