Dents i ungles

Lleida és la segona ciutat catalana amb un major nombre de locals comercials buits, després de Reus, informava dies enrere aquest periòdic. Un 38% dels disponibles, segons dades recents. Dels pocs més de 5.000 que registren activitat, un terç correspon al sector serveis, com perruqueries i agències immobiliàries. Els bars i restaurants també hi representen un percentatge alt. Llegida atentament la notícia, comprovo que coincideix força amb la percepció personal que m’he anat fent de la situació aquests últims mesos, arran dels meus passeigs matutins de pensionista. Vagis per la zona que vagis, en particular carrers poc cèntrics, però sovint també en alguns que mereixen aquesta qualificació, multitud de portes tancades, persianes metàl·liques closes, aparadors sense res, cartells anunciant espais en venda o traspàs. Un panorama que em resulta gairebé tan trist com quan volto pel meu poble, Arbeca, i hi veig tantes cases en què ja fa temps que no viu ningú, en què possiblement mai més no es tornarà a viure. Decadència rural en aquest supòsit. Decadència urbana en l’anterior. Quant a l’àmbit concret del comerç, i a falta de suport estadístic que confirmi les meves impressions sobre el terreny, gosaria especular que, a banda de botigues vinculades a la telefonia cel·lular –venda de mòbils, reparació de mòbils, carcasses per a mòbils–, els dos tipus d’establiments que semblen proliferar més darrerament són les clíniques dentals, això que ara en diem odontològiques, i els salons vietnamites o autòctons que llueixen al rètol la paraula Nails, ungles en anglès, allò que abans anomenàvem manicura, suposo que inclosa la pedicura. Potser es tracta d’una observació esbiaixada, fruit només del factor novetat, sobretot pel que respecta a l’àmplia presència sobrevinguda a les nostres vies públiques més concorregudes per vianants de negocis dedicats a l’atenció creixent a les puntes dels dits. Per cert, i tenint en compte tot just el sentit col·loquial de l’expressió popular que lliga les dues menes de durícies corporals, ubicades unes a la boca i les altres a mans i peus, em permetran que clogui aquesta ociosa divagació felicitant l’exregidor Postius, l’encara regidora Freixenet i l’antic paer en cap Pueyo perquè el Tribunal de Comptes els acaba d’exculpar en el cas Torre Salses per haver defensat “amb dents i ungles” el comerç lleidatà.