No val a badar
L’octubre passat, a la sala de subhastes Sotheby’s de Nova York, un col·leccionista xinès adquiria una obra “artística” consistent en una banana enganxada amb cinta adhesiva, per sis milions de dòlars. El comprador va declarar que es menjaria la fruita. Espero que li fes profit. Observa Ferran Sáez en un nou assaig que li acaba d’editar Pòrtic, amb el títol de La fi del progressisme il·lustrat, que una part important de l’art contemporani, sobretot pel que fa a la pintura i l’escultura, és purament paròdic, però que l’actitud paròdica postmoderna en el cas de la filosofia constitueix una forma d’impostura intel·lectual, amb severes conseqüències en àmbits com l’acadèmic i el polític, que el lúcid pensador de la Granja d’Escarp desmunta, denuncia i desemmascara (aquestes dates nadalenques no tot hauria de ser família, xerinola i pantalla, sinó que també hi pot cabre alguna estona de lectura i reflexió, per exemple submergint-se en les pàgines substancioses d’un llibre tan clarivident i valent, a més d’oportú, com aquest que els recomano sense por d’equivocar-me).S’hi aborden moltes qüestions, totes interessants, a partir del debat ancestral entre natura i artifici, aplicat en principi a la cosa pública, però amb un fort impacte indirecte en l’existència quotidiana de cadascú de nosaltres, la majoria condemnats a una “vida trista”, que en aquesta actual societat low-cost tan convulsa, histèrica, histriònica i sovint incomprensible se’ns fa una mica més fàcil de suportar gràcies al triple lubricant dels ansiolítics, les sèries de Netflix (o les novel·letes que les imiten, apunta Sáez amb mala bava però ple de raó) i les xarxes socials. I encara un quart: els animals de companyia “humanitzats”. També l’esport, practicat o per televisió, goso afegir-hi pel meu compte. A banda, és clar, de fenòmens tan propis dels nostres dies com el consumisme i la hiperactivitat, que una cosa porta a l’altra, fa notar l’autor, la darrera de manera especial i sorprenent entre la canalla i els ancians. “La vida esdevé així una successió ordenada, disciplinada, de fases de consum: és un triomf rotund de l’artifici sobre la natura. La contemplació serena del món no hi està prevista, perquè és un allunyar-se de la cadena de muntatge: un acte irresponsable, gairebé incívic”. Se’n recorden, de quan la gent tenia temps per badar, sense cap objectiu concret?
