De boira i de sol
Lleida, on la boira fa la màgia, proclamava l’eslògan promocional de la Paeria per a aquestes passades festes, que també podia haver sigut formulat amb raó de la manera següent: Lleida, on la boira fa la poesia. O bé Lleida, on la boira fa versos. Qui sap si és perquè tenim tanta boira que d’aquests verals en surten tants poetes. Tot just l’endemà del dia emboirat de la commemoració anual de l’aniversari de la mort de Màrius Torres, el poeta de la ciutat llunyana –i boirosa–, ens deia adeu una dona de boira que havia escrit moltes ratlles curtes, a part de nombroses de llargues, autora igualment de llibres en prosa, Rosa Fabregat, als seus 91 anys ben aprofitats. Com que jo em trobava per aquelles dates fora de casa i lluny de l’ordinador amb què acostumo a confegir aquests papers, no em va ser possible assistir al seu funeral ni redactar quan tocava el sentit obituari que li devia, tenint en compte que abans de marxar havia deixat ja els deures fets, vull dir els articles enviats. Ho faig ara, ni que sigui amb retard, però amb el sentiment encara viu, malgrat les tres setmanes transcorregudes.
La notícia del decés de l’escriptora que havia sigut alhora farmacèutica, nascuda a Cervera i lleidatana d’adopció des de feia molt temps, em va enxampar llegint un conte llarg de la George Sand titulat El castell de Cimtort, que acaba de treure en català la petita editorial Cal Carré. En un moment donat, la nena malaltissa que el protagonitza li pregunta a la Dama del Vel, un espectre femení que se li apareix de nit entremig de ruïnes medievals, si és que està feta de boira. Gosaria afirmar que la ja enyorada Rosa sí que ho estava, en certa manera, de constituïda per aquell eteri i líric material. Una dama de boira. No debades l’antologia de les seves composicions poètiques entre 1953 i 1993 duia per títol Ancorada en la boira. I tampoc deu ser casualitat que una de les seves novel·les més celebrades fos La dama del glaç, publicada en 1997. Tot i això, ningú que la va conèixer i tractar, sempre tan amable i generosa, tan compromesa amb la literatura, el país i la llengua, feminista avant la lettre i a través de les lletres, podrà oblidar mai la lluminositat que desprenia la seva presència fràgil però ferma, l’escalf reconfortant d’una veu delicada i dolça, ni la calidesa d’un somriure solar capaç d’escampar les boirades de l’ànima.
