El xèrif dels bandits

En un planeta governat cada vegada més per psicòpates multimilionaris amb esperit, llenguatge i formes d’autòcrata, ja tornem a tenir Donald Trump al volant de la major potència mundial, aquest cop secundat per elements encara més estrafolaris, perillosos i algun que sembla mig boig, com Elon Musk, que recorda un dolent de pel·lícula de James Bond. Els EUA de nou en mans d’un magnat megalòman, corrupte i delinqüent, condemnat pels jutges per haver desviat un munt de dòlars de la campanya electoral a fi de silenciar una actriu porno amb qui s’havia allitat. Tot un cap d’Estat emprant diners públics per tancar la boca (només perquè no xerri) a una antiga amant? Sort que això aquí no passa. Del pensament polític en què se sustenta en gran mesura el retorn de Trump a la presidència, i de retruc dels postulats de les dretes extremes i sense complexos que dominen avui dia –i espera’t d’aquí a poc– bona part d’Europa i ja no dic de la resta de continents, me’n vaig fer una idea la vigília de la presa de possessió del reincident xèrif de la Casa Blanca, fixant-me en una seqüència concreta de La diligència, el mític llargmetratge de John Ford de 1939, protagonitzat per John Wayne, que narra l’accidentat viatge en un d’aquells vehicles de tracció animal, travessant territori indi, cap allà 1880, entre les localitats de Tonto (de debò que no m’invento el nom: quin deu ser el gentilici dels seus habitants?), a Arizona, i Lordsburg, a Nou Mèxic. Ho he buscat a Google Maps: 248 milles, uns 400 quilòmetres. Un dels passatgers és el banquer Gatewood, que s’escapa del primer dels dos pobles amb els estalvis dels veïns –tontos?–, després d’haver-se’n descobert l’activitat fraudulenta. En un punt del trajecte, aquell paio deshonest s’exclama, alçant la veu: “No sé on va a parar aquest govern. En comptes de protegir els homes de negocis, fica el nas als negocis. Si fins i tot posen inspectors als bancs, com si els banquers no els sabéssim dirigir. He rebut la carta d’un ridícul funcionari, dient que examinaran els meus llibres. Tinc uns lemes que haurien de blasonar tots els diaris: Amèrica per als americans, el govern no ha d’intervenir en els negocis, reduir impostos, el que necessita el país és un home de negocis com a president”. Bé, doncs ja ho té. Segur que el desfalcador fugitiu, que al final acaba detingut, ara estaria content.