D’Almodóvar a Vinícius

Encara no he vist, i no crec que pel tema em convingui gaire, La habitación de al lado, l’última d’Almodóvar. Malgrat el Lleó d’Or a Venècia, n’he llegit i sentit opinions oposades. Entre les negatives, com de costum, l’expressada per Carlos Boyero, que va afirmar haver sortit fred de la projecció, tot i reconèixer el gran treball de les dues actrius protagonistes. Cap novetat, d’altra banda, respecte de la producció fílmica almodovariana, per part del punyent crític cinematogràfic del diari El País i la cadena SER.Una animadversió artística i també personal que veig confirmada en el capítol sencer que Boyero dedica al director manxec en un llibre publicat recentment, No sé si me explico. Amb la llengua esmolada i la desinhibició que el caracteritzen, aquell veterà periodista nascut a Salamanca però establert a Madrid dispara a discreció contra el cineasta convertit ja fa molts anys en diana de les seves invectives, tot un clàssic a la capital del regne. Comença declarant, sense embuts, que Almodóvar el cansa, l’avorreix i l’irrita: “es un verdadero especialista en escenas bobas y en hacerme sentir vergüenza ajena”. La majoria de les seves pel·lícules li semblen “basura”. Convençut de ser un artista transcendent, el seu cinema és cada vegada més ampul·lós, pretensiós i impostat. “No lo aguanto”. L’enerva la seva actitud, sempre tan modern i parlant d’allò de què cal parlar a cada moment. “Lo que he tragado y lo que voy a seguir tragando con este fulano”. I conclou, despietat: “Para mí, además de ser un prescindible director de cine, Pedro Almodóvar es un tipo deshonesto”. Quasi tan aficionat al futbol com al setè art, Boyero es proclama seguidor del Reial Madrid, però no per això ha deixat d’admirar cracs blau-granes com Cruyff, Maradona, Romario, Ronaldinho, Iniesta o Messi, que considera un geni incomparable. “La verdad es que soy un madridista muy raro”. Denigra, per exemple, José Mourinho, “un tío mentiroso, arrogante, tramposo y manipulador”. I no suporta determinats jugadors, per més que llueixin la camiseta blanca, com el “detestable” Cristiano Ronaldo o l’histriònic Vinícius: “Es un futbolista brillante, pero no aguanto su careto, su sonrisita histérica, sus permanentes quejas en todos los campos desde el primer minuto del partido”. Tampoc com utilitza la qüestió del racisme i les seves provocacions calculades.