Una vida paral·lela

Al llibre No sé si me explico, de Carlos Boyero, que és com una llarga entrevista sense preguntes, i al qual em referia aquí dijous passat a propòsit de l’antipatia pel cineasta Almodóvar o el futbolista Vinícius, entre d’altres personatges que detesta, el polèmic crític madrileny d’adopció confessa tot el que el cinema representa per a ell. En el fons, una espècie de vida paral·lela que li ha permès fugir de la realitat. Evasió, emoció i, sobretot, plaer. Una forma de passar una bona estona. Motiu pel qual es nega a entrar en una sala per patir, ja que no és masoquista, aclareix. Patir perquè li costa massa de creure-s’ho o perquè està mal fet. No importa si es tracta d’una història feliç o una de desgraciada, si fa riure o plorar. El cas és percebre que allò que està veient resulta autèntic, versemblant, hipnòtic. En conseqüència, no es mostra gens partidari del denominat “cinema d’autor”, volgudament minoritari, definit com un “coñazo” que només semblen capaços de degustar alguns esperits hipersensibles. Molts d’aquests “autors” no són més que “bobos con pretensiones que no saben ni lo que están contando”. Que cadascú es diverteixi com vulgui, proclama, “lo que pasa es que a algunos los ataba yo a una silla y los tenia quince días viendo una y otra vez todas esas cositas que les parecen fascinantes”. La seva pel·lícula favorita de tots els temps: L’apartament, de Billy Wilder. El cine com la millor droga que ha conegut (i n’ha tastat unes quantes). Sosté que asseure’s en una sala fosca amb persones desconegudes de cara a la pantalla segueix tenint alguna cosa de miraculós, a desgrat de la “raza exterminable” dels menjadors de crispetes i dels que tota l’estona fan comentaris en veu alta. És com sortir d’un mateix per endinsar-se en una dimensió màgica durant un parell d’hores.Per contra, es mostra molt despectiu amb la televisió actual, exceptuant algunes bones sèries, perquè ha assolit un grau de cretinisme difícil d’assimilar, de manera que plany aquells que l’han de veure per força, com els ancians solitaris, perquè no tenen res millor a fer i és la seva única finestra oberta a l’exterior. “Ver la televisión hoy supone un colocón de la droga más chunga”. Tant de bo, conclou, la gent jove continuï gaudint, tal com li succeïa a ell, dels films, dels llibres i de la música. “Pero este mundo anda cada vez más crudo”.