Rafael i l’alemany impossible
Recomanava diumenge als trumpistes –també muskistes– amb barretina que comencen a proliferar (pel meu gust massa, tenint en compte que d’aquest plat indigest una sola cullerada ja embafa) entre el sector diguem-ne ripollès de l’independentisme més maximalista i abrupte, per regla general imbuït del furor propi de la fe dels conversos, que vagin assajant el Cara al sol, si bé naturalment en la traducció al català que m’ha sorprès que figuri a la Viquipèdia, potser perquè l’himne falangista està a hores d’ara de moda entre els joves galifardeus, segons les darreres estadístiques oposats o indiferents a la democràcia en un alt percentatge, que el grunyen en festes i discoteques després d’haver engolit unes gotes d’alcohol, que tampoc no els en calen gaires per fer el ridícul, com a signe de virilitat irreductible, en el fons d’estupidesa incorregible, això és de pretesa superioritat masculina, quan amb el seu exemple demostren just el contrari, perquè les noies solen ser avui dia més llestes, amb les excepcions que vulguem, i per això cada cop treuen notes millors, confirmant la dada empírica que els votants de la ultradreta acostumaven ser dels últims de classe (i ara posaré un punt i a part, que ja toca, i l’aprofitem per respirar plegats, autor i lectors).
Jo prou que l’havia cantat, el Cara al sol, però a la força, obligat cada matí abans d’entrar a l’aula, amb la resta de condeixebles reunits al pati en formació militar, responent al final els visques de rigor –¡Viva Franco! ¡Arriba España!– proferits pel director del centre suposadament educatiu, antic alferes provisional reconvertit en mestre per raó d’aquest únic mèrit, i que regia les Escuelas Nacionales d’Arbeca com una caserna: ja és estrany que no tots els alumnes en sortíssim analfabets o trabucats (bé, això últim potser sí que una mica).
El cantàvem en castellà, com és lògic, encara que de vegades no enteníem algun fragment de la lletra, de manera que la nostra interpretació devia sonar bastant surrealista: el “que tu bordaste en rojo ayer” respecte de la camisa nova esdevenia “que tu bordaste Rafael” i el gallard “impasible el ademán” soldadesc un “imposible el alemán” que ens deixava igualment encuriosits: a quin virtuós del fil i l’agulla i a quin il·lusori ciutadà germànic ens estàvem referint, i què coi tenia a veure l’enigmàtic parell en tot allò?
