Buidor incolora de l’esfera

Em fa mal als ulls cada cop que observo sense perdre el pas allò que fins aquest 25 de gener era el doble aparador, a banda i banda d’una gran porta ferrada, de la sucursal de Benetton a la plaça Paeria. La cadena italiana de roba de moda ha tancat 31 locals dels quasi 300 que gestionava a l’Estat espanyol, perquè no li surten els números, i un dels afectats és el de Lleida. La veritat és que no m’estranya, perquè darrerament no hi solia entrar gaire clientela. Sempre entristeix veure desaparèixer botigues, tot i que ja no ve d’una, al nostre eix comercial tan fràgil i voluble –no vull ni pensar què pot succeir si mai obre Torre Salses–, però en aquest cas sap encara més greu, pel lloc singular on es trobava, als baixos d’un immoble tan monumental com el de l’antiga banca Llorens, sens dubte un dels espais mercantils més nobles de la ciutat, juntament amb els situats a les plantes inferiors de les cases modernistes Melcior, Magí Llorens o Baró, més coneguda com La Vinícola. Resulta, en efecte, desoladora la imatge de les vidrieres tapades amb paper d’embalar, els rastres que han deixat al fris petri sostingut per quatre columnes jòniques les lletres metàl·liques UNITED COLORS OF BENETTON, el desemparament dels dos puttis, infantons nus com querubins sense ales, que agafen l’un una bossa amb monedes, l’altre una guardiola, indicant el negoci financer que albergava, i sobretot el rellotge entremig de volutes ara mateix sense esfera o potser més ben dit amb l’esfera buida, tot i que feia anys que no encertava l’hora, com un anunci públic amb transfons metafòric d’alguna anomalia d’expressió cronològica respecte a la qual ara no tinc temps ni ganes de posar-me a especular.

Aquest elegant edifici, construït en 1930, que llueix al sostre dos templets amb cúpules blaves de rajoles vidrades i estàtues de vestals romanes, i on fins fa poc s’ha estat venent la producció tèxtil de la firma creada en 1965 a la ciutat vèneta de Treviso, no és pas modernista, sinó historicista amb elements clàssics, obra certament remarcable de l’arquitecte Ramon Argilés, per més que els nois iconoclastes de la revista Art li haguessin retret al seu moment una “pompositat retòrica” que la convertia en “una indecència d’hotel suís”. En fi, ja se sap que, en qüestió de gustos, n’hi ha de tots colors (inclosos els colors units de Benetton).