Traductor traïdor
Aquest diari informava fa dues setmanes de “l’enèsim circumloqui” emprat per les actuals autoritats aragoneses del PP a l’hora de referir-se el català de la Franja: “Lengua propia de Aragón en la modalitad lingüística de la zona oriental de la comunitad autónoma”. Paraules textuals de la consellera d’Educació, Cultura i Esport, una senyora anomenada Tomasa i que potser és molt educada i esportiva, però pel que es veu de culta no ho és gaire. Tot sigui per no dir les coses pel seu nom. Això de català els sona impropi, foraster, imposat, imperialista. En definitiva, i com a conseqüència, una barbaritat filològica rere una altra i un intent gens subtil de genocidi lingüístic, que els darrers anys ha donat peu a troballes tan extraordinàries com els simpàtics acrònims Lapao i Lapapyp.
No sé què em semblen pitjor, en el fons, aquests eufemismes tan artificiosos i forçats per esquivar una evidència científica, com qui ara mateix s’obstina a denominar golf d’Amèrica al golf de Mèxic de tota la vida (potser la següent genialitat presidencial serà decretar que la Terra és plana), o el terme popular i en el fons despectiu de chapurriau amb què tradicionalment han designat alguns dels mateixos habitants d’aquelles comarques limítrofes l’idioma que parlen, i que sona quasi tan malament com el vexatori patois dels francesos.
Per casualitat descobreixo, estupefacte, a Amazon l’oferta de vuit llibres en chapurriau d’un tal Ramon Guimerà Lorente, de renom artístic Moncho de Beseit, en tant que veí d’aquell poble –que ell escriu Beceite– de la comarca catalanoparlant de la Matarranya, província de Teruel. El periòdic digital El Español el qualifica de “superaragonés” pel fet de promoure el chapurriau enfront de la colonització pancatalanista. Es tracta sobretot de traduccions d’obres conegudes, tant del castellà (Los sans inosséns de Delibes, Réquiem per un llauradó español de Sender, Sense notissies de Gurb de Mendoza), com de l’italià (Lo Decamerón) i l’anglès (La perla de Steinbeck i Lo agüelo y lo mar de Hemingway). Un tastet de l’últim, per capir tot el talent d’aquest esforçat traduttore, traditore, que diria Freud: “Era un vellet que peixcabe sol a la corrén del Golfo y fée vuitanta cuatre dies que no agarrabe cap peix”. Ai, si Ernest aixequés el cap! O si llegissin això els membres de l’acadèmia sueca: igual li retiraven el Nobel.
