Fum de tristors

Cinquanta anys ja de la publicació del disc Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, que contenia la cançó del mateix títol. Recordo com si fos ahir el primer cop que l’escoltava, al bar Astoria de les Borges, ran mateix d’un revolt de la carretera general que aleshores travessava la vila, sempre la temença que un camió sense frens es precipités trencant la llarga vidriera damunt d’una de les taules on bevíem un d’aquells iniciàtics vodkes amb taronjada per infondre’ns valor en l’intent maldestre d’estrenar-nos en l’art del festeig, al capdavall teníem quinze anys i no en sabíem més. Ja fa molt temps que l’Astoria va desaparèixer, igual que el cafè Versalles de la vora, amb el seu elegant cambrer d’aspecte francès, bigoti frondós i davantal blanc fins als turmells, l’espai que els dos locals ocupaven encara ara un solar buit rere una tanca, com una ferida oberta a la memòria íntima, que per decennis que passin no acaba mai de cicatritzar.

Explicava setmanes enrere el mateix Sisa a La Vanguardia que amb aquell tema no tenia cap intenció de fer un himne o res de semblant, encara que al final s’hi hagi convertit, diria que ningú sap ben bé per quina causa, més enllà de preconitzar el bon rotllo i una mena d’ingenuïtat existencial d’arrel filosòfica rousseauniana, o a tot estirar un càntic del moviment okupa, per allò de “casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”.

Sostenia també el “cantautor galàctic” a la referida entrevista que ni ell mateix està gaire segur del que va voler dir a través d’aquella lletra, plantejada com un conte en què es van enumerant personatges de ficció. Bé, no tots, perquè hi surten l’emperadriu Sissí i un llegendari Guillem Tell que probablement va existir de debò (fa un parell d’estius dinàvem al restaurant Zeughauskeller de Zúric davall mateix d’una ballesta i unes fletxes penjades a la paret amb una placa al cantó atribuint-ne la propietat a l’heroi de la independència helvètica: pel que pogués ser, per postres no vaig demanar poma).

Amb tot, el que més em va sorprendre de les declaracions de qui mig segle enrere proclamava a la ressenyada peça musical que “de les tristors en farem fum” és que la va compondre l’estiu de 1972 mentre collia fruita al poble del Poal, al Pla d’Urgell, “per guanyar unes quantes peles”, en concret préssec i pera llimonera. Qualsevol dia pot sortir al Poal.