Rosalía 'versus' Mayte Martín

Obrin YouTube i busquin la versió de Rosalía d’Alfonsina y el mar. Només ella i un guitarrista. Hi trobaran més creativitat que en el seu xou de fa quatre dies al Primavera Sound.

Obrin YouTube i mirin com canta Salvador Sobral Amar pelos dois. Trobaran més creativitat en aquesta cançó guanyadora d’Eurovisió –sí, d’Eurovisió!– que en bona part del festival que s’ha fet aquest mes de juny al Parc del Fòrum.

Compte: Rosalía és una música molt preparada. La creativitat d’Alfonsina y el mar ve donada per la cançó, que és un tema enorme, però ella aporta una classe tremenda en la interpretació, i això és creació.

I compte: és possible que Sobral guanyés Eurovisió perquè tenia una història melodramàtica al darrere, però la classe amb què canta Amar pelos dois, que recorda la de Caetano Veloso, és equiparable a la de Rosalía versionant Alfonsina y el mar, i això és creació.

¿Ho és el que l’autora de Sant Esteve Sesrovires ha presentat al Primavera Sound? Ho és com a creació de marca, de personatge. Estètica brutal, coreografia impactant, il·luminació espectacular, escenografia aclaparadora... Tot això té mèrit com en va tenir la creació de la marca Madonna els anys vuitanta. Creativitat musical? Poqueta. Sons nous i poca cosa més. Com a intèrpret flamenca, sent com és una gran música, Rosalía es troba a anys llum de Mayte Martín o de Miguel Poveda, i ja no diguem de Camarón. I com a fusionadora de flamenc i música urbana tampoc no aporta gran cosa. Ja ho van fer –molt ben fet– Pata Negra fa quatre dècades i Ojos de Brujo fa vint anys.

La creativitat musical comporta una dificultat extraordinària. La mateixa de totes les arts, i alguna d’afegida. Sobretot la que es deriva del seu caràcter abstracte. La música clàssica ha provat d’aportar formes que expliquessin un argument, però això és impossible. La música no pot explicar una història perquè és asemàntica. És un conjunt de sensacions en què les formes clàssiques intenten posar ordre i aparentar un discurs. A principis del segle XX aquesta pretensió va tocar sostre, tot i que Stravinski tenia raó quan afirmava que encara es podia escriure molta música en do major. A partir d’aquest esgotament, i deixant de banda la broma avantguardista, els creadors realment grans, aclaparats pel fet de tenir massa música a l’ànima i no poder-la dominar, van trobar dues sortides. Una de gran i una de petita. La gran, de principis de segle, va ser la fusió que es va donar a Amèrica entre la tradició europea, via colons, i l’africana, via esclaus. De la música celta irlandesa i l’africana en va sortir el jazz; de l’espanyola i l’africana, la cubana i la porto-riquenya; de la portuguesa i l’africana, la brasilera; de la napolitana i l’africana, el tango. Tot això representa, amb diferència, el millor de la creativitat musical del segle XX. La petita, de finals de segle, ha estat l’especulació tímbrica de la música electrònica, que crea sons que no tenen res a veure amb els dels instruments tradicionals. Aquesta aportació és molt menys rellevant perquè no té discurs. No diu res.

No diu res però relaxa, que és el que passa també amb el minimalisme, una aportació que a mi, amb poques excepcions, em sembla molt prescindible. En el seu nom es creen músiques que es volen hereves de Satie però semblen de Richard Clayderman. Música de clínica dental. D’ascensor. El minimalisme i l’electrònica tenen una cosa que la gent demana. Relaxar és un eufemisme de no pensar. De no esforçar-se. Aquestes músiques t’acompanyen sense demanar-te res a canvi perquè repeteixen contínuament les mateixes fórmules. Una sonata de Beethoven o un treball de Chick Corea demanen una atenció avui insòlita. Una cosa semblant passa amb la literatura. Per això triomfen els poetes de Twitter.

Però no ens equivoquem. La pèrdua de valor estrictament musical de bona part de les músiques que es fan avui és la part negativa d’un món que té moltes coses positives. A Twitter es llegeix poesia d’un nivell ínfim, sí, però es llegeixen més versos que mai. La música està present en la vida de tothom com mai no ho havia estat. Una simfonia de Mozart només la sentien quatre aristòcrates en un món repugnantment classista, elitista i excloent. Avui de la música en gaudim tots. I quan la marca Rosalía es menja la música Rosalía i ens tortura amb un reggaeton, sempre podem obrir YouTube i admirar la seva Alfonsina y el mar, una cosa que probablement faran algunes persones que hauran conegut aquesta bona creadora a partir de l’infame reggaeton.