Els altres amb paisatge

Es mirava al mirall i negava amb el cap. S’havia acabat de rentar les mans i va deixar-se la cremallera dels pantalons oberta. Tot seguit, va abaixar la persiana del negoci per última vegada: tres dies enrere havia signat els papers del divorci. L’exdona no l’havia escurat, els tràmits foren ràpids i civilitzats. Però ell s’havia enrocat en la reconciliació i, fins a l’últim moment, va estar convençut que convindrien una solució. No trobava un motiu de pes per desfer la història comuna.

No et puc dir res més, ho sento, va contestar-li la darrera vegada que li exigí explicacions.

No en tinc prou.

Quan va digerir la situació, li van agafar els cinc minuts en què va decidir canviar de vida. Si les coses marxaven en aquella direcció, no s’havien d’afegir més pedres al fetge. Seguiria el rampell i compliria un desig: deixar la plujosa Rhayader natal per una caseta a la cala Montjoi de Roses. Hi havia estat unes quantes vegades i el va atreure la idea que els olis d’un artista que duia el seu mateix nom brillarien més si els hagués pintat a la Costa Brava, sota aquella llum esplèndida. Assegurava sense creure-s’ho que un dia arreplegaria els bàrtuls i hi aniria a viure. Finalment, el dia havia arribat.

Va demanar permís perquè la filla de disset anys pogués acompanyar-lo. Volia començar l’etapa amb el seu beneplàcit, que l’ajudés a instal·lar-se i passar junts un cap de setmana llarg. Ningú no va dir-li que no.

A Roses feia molta calor. L’agent immobiliària va picar-li l’ullet mentre afirmava que les primaveres encenien les passions. El va sorprendre el comentari d’una senyora atractiva un xic agosarada pel seu gust. Només un quart abans encaixaren les mans suades per signar el contracte. Ell havia pagat la caseta en efectiu gràcies a la venda de la papereria familiar. Propietari de tercera generació, havia reunit força quartos venent diaris i revistes, llibres i material d’oficina, ordinadors i serveis informàtics, galindaines per a la quitxalla i utensilis de la llar. Foren llargues les hores, festius inclosos. Però l’excel·lent preu que va aconseguir es degué a la privilegiada ubicació de la tenda i a les presses d’una multinacional de l’hamburguesa per conquerir els estómacs dels gal·lesos.

Havent dinat uns calamarsons amb tinta que a la filla li van fer fàstic, va arreglar les coses del garatge. Ara tocava recuperar les velles aficions: treure les canyes de pescar i posar a punt les bicicletes de muntanya. Amb excitació, també va recordar les rodoneses de la dona de l’agència. Quan acabà de fantasiejar amb les perspectives, va baixar al poble a comprar el sopar. L’adolescent volia una pizza, i ell sabia on cuinaven les millors de la zona.

Mentre s’hi dirigia amb el cotxe, ella acabaria d’estudiar. Era una alumna brillant i l’any vinent començaria la carrera d’Enginyeria de Telecomunicacions a Londres. Viure sola l’espavilaria per encarar una joventut plena de bons auguris. El seu pare li havia demostrat suport en aquella decisió. A la City hi estudiava un contacte del Facebook de qui ella parlava amb vergonya. Mentre la noia es dutxava, els bombers lluitaven contra el foc que s’havia originat a prop de Cadaqués i amenaçava la cala Jóncols i la cala Montjoi. L’incendi estava descontrolat per la tramuntanada, els esforços se centraven en la creació d’un contrafoc i l’evacuació dels veïns. El cap de la dotació que operava a prop de la casa va donar-la per perduda quan una llengua va engolir els pins del pati. Deixant-la en el límit de la barrera que s’afanyaven a netejar, va comprovar alleugerit com es balancejava un cartell de fusta que hi deia «En venda». Calia actuar ràpid, aïllar les flames en aquell punt i afanyar-se a ajudar la gent. El fum s’agegantava i els impedia respirar. La torreta cremava i la nit interrompria la tasca dels helicòpters. No podien fer-hi més.

Al poble, ell va trobar-se l’agent immobiliària a la cua de la trattoria. També hi havia anat a buscar una pizza per emportar-se. Envalentit, va convidar-la a sopar a casa. A fora bramaven unes sirenes que els dos van obviar. Dins del local els embaldragava l’olor de la mozzarella fonent-se al forn de llenya i el mateix alè perfumat de la cervesa gelada que havien demanat durant l’espera. Amb l’ajuda de la dona va triar una quatre estacions i una de bacó amb xampinyons per a la filla. La nena, com ell s’hi referia, estava un pèl grassa; l’endemà sortirien d’excursió per cremar calories. La bona vida, va sospirar ella tornant-li a picar l’ullet.

Quan va digerir la situació, li van agafar els cinc minuts en què va decidir canviar de vida. Si les coses marxaven en aquella direcció, no s’havien d’afegir més pedres al fetge. Seguiria el rampell i compliria un desig...