DIS_SUPLEMENT
Rovelló o el sentit de la vida
Rovelló sembla impertorbable. Josep Vallverdú el va escriure durant onze tardes d’estiu del 1968 en una cabana que es va construir damunt d’una soca d’ametller. Aquell mateix any va guanyar el premi Folch i Torres i l’any següent sortia publicada a Els Grumets de la Galera. Cinquanta anys després, del llibre se n’han fet més de 30 reedicions i ha estat traduït a diverses llengües. La narrativa i la novel·la de Josep Vallverdú constitueixen una exaltació de tot allò que és viu, per senzill que sigui, i dins l’univers de valors i missatges que es desprenen de la seua narrativa per a joves i infants, destaquen aquells que fan referència a la condició humana, a la història de les societats i de les cultures, i a les tradicions que es van esvaint. Des que els caçadors prehistòrics van començar a explicar-se històries al voltant d’una foguera, l’auge del relat com a categoria del coneixement que ens serveix per ordenar i comprendre el món no s’ha frenat mai, encara que hagi canviat de formats i de canals. Els éssers humans tenim una necessitat fonamental de completar tasques senzilles (plantar unes tomateres, escriure un rodolí) o complexes (reconstruir-nos després de la mort d’un ésser estimat) i d’entendre el món que ens envolta, fins i tot quan ens enfrontem a tragèdies com una guerra o l’experiència de la mort d’un infant.
No hi ha cap vida excessivament breu o senzilla, ni mancada de sentit –ni tan sols la de l’infant assassinat en arribar a Auschwitz–, sembla recordar-nos Vallverdú, i l’amistat (entre un colom i un llangardaix, a Saberut i Cua-verd, o entre dues persones diferents, a Marta i Miquel), l’amor (L’home de gregal, Un cavall contra Roma…), el valor i la capacitat de superació (El vol del falcó, L’alcalde Ferrovell…), la no-violència (L’home dels gats) són alguns dels valors universals, permanents i transculturals que habiten en l’obra de Vallverdú. Els seus herois, però, no són superxiquets ni superdones sinó personatges amb els quals els lectors es poden sentir identificats i engrescats a tirar endavant una empresa, per difícil que sigui, i a fer-ho amb la convicció que les finalitats no justifiquen els mitjans. Afegim-hi, encara, el “bon humor” de Vallverdú, la seua manera de contemplar i descriure amb tolerància el món que l’envolta i convertir-lo en matèria literària, vista amb els ulls i l’esperit dels seus joves lectors.
En definitiva, Josep Vallverdú ha estat tot això i encara algunes coses més: un escriptor totterreny, com va qualificar el difunt amic i crític literari Isidor Cònsul, un amic lleial, un enemic de la superficialitat i la xerrameca, un pare preocupat, un infant que s’enyora, un fill que no deixa de recordar la mort de la seua mare, una branca d’un gran arbre familiar que s’endinsa en la història del nostre país i en les mateixes engrunes d’una terra que tan aviat us ofrena una ceba com una olivera o un castell enrunat.
M’agradaria també citar el Vallverdú que fa hort i el Vallverdú que estima els animals, en la seua vida i en la seua obra, plena d’una simpatia pels éssers vius, lligada a la bondat, d’una manera que demostra, en paraules de Schopenhauer, que “una compassió per tots els éssers vius és la prova més ferma i segura de la conducta moral”; el Vallverdú que ha estat un testimoni i un lluitador, en els anys més negres de la dictadura; del Vallverdú que ha estat un orientador de la nostra realitat i un mestre d’aquella història que la dictadura ens va escamotejar.
Ara, a començaments del segle XXI, vivim amb por, en la mesura que les finances i l’economia han aconseguit imposar-se a la política i a la voluntat dels ciutadans. Por no tant per allò que pot passar, sinó per allò en què pot convertir-se aquesta por ampliada: a perdre la feina o a no trobar-la, a no aconseguir emancipar-nos, a no disposar de recursos per afrontar les dificultats de la vellesa, la malaltia i la decrepitud… Mentrestant, l’obra i la vida de Josep Vallverdú ens recorden que no hem de témer res més que aquesta mateixa por, que no hem de deixar que ens emmetzini i ens descoratgi, i que necessitem recuperar actituds més tolerants, buscar informacions més objectives, organitzar-nos i recuperar l’esperança en el futur. La gran canallada seria fer creure als nostres alumnes i als nostres fills que el món és desolació i misèria, perquè si s’ho arribaven a creure, ho reproduirien
.
?
