Compromesos

“No renteu les utopies; s’encongeixen”

Manuel de Pedrolo

A partir d’un cert punt ja no hi ha retorn. A aquest punt cal arribar-hi”, diu Kafka . És exactament el moment en el qual ens trobem a Catalunya després d’entendre, i d’exercir, el poder transformador de la força col·lectiva. Recollint l’herència d’altres moviments socials, centenars de milers de persones hem perdut la por perquè volem guanyar un futur més lliure i democràtic.

Només una ciutadania crítica i mobilitzada pot fer sortir l’Estat de dret de l’immobilisme al qual tendeix; l’Estat de dret que avui empresona l’exercici de drets fonamentals, nega el dret a vot a milions de persones pel lloc on han nascut, vol tancar webs sense ordre judicial o considera legal un desnonament. El mateix immobilisme que normalitzava que les dones no votessin o assumia les lleis de segregació racial als Estats Units.

En la mobilització social, la lluita no violenta, desobediència civil inclosa, s’ha demostrat l’eina més efectiva per aconseguir les legítimes aspiracions de la ciutadania. Davant de lleis injustes, desobeïm perquè obeïm els Drets Humans i la pròpia consciència. Per això, les dones poden votar i els joves de l’Estat espanyol no estan obligats a aprendre a fer el soldat.

En el conflicte polític amb Catalunya, l’Estat espanyol té por a la paraula. Té por d’afrontar-lo democràticament, com demanen les democràcies modernes, i per això condemna a 100 anys de presó la defensa i l’exercici de drets fonamentals. Una regressió de llibertats en nom de la sagrada unitat d’Espanya impròpia a l’Europa del segle XXI; no en va, la PAH responia al Tribunal Suprem que “si desobeir és sedició, serem sedicioses”.

Però amb repressió judicial i brutalitat policial no es pot aturar la voluntat d’una societat madura i apoderada. El tirà, escrivia el poeta Krishnalal Shridharani, “té el poder d’infligir només allò que nosaltres no podem resistir”. Les porres no van poder contra milers de votants l’1 d’octubre del 2017, i amb carrers plens i marxes massives, el mateix dia de la sentència la gent ensenyava al món –i recordava a l’Estat– que la repressió no fa més que enfortir la lluita col·lectiva per l’autodeterminació de Catalunya.

L’1 d’octubre del 2017 va ser l’exercici de desobediència civil més massiu de la història recent d’Europa. Més de 2 milions de ciutadans es van organitzar per defensar el legítim exercici de drets fonamentals davant una prohibició injusta. Aquell dia forma part del nostre imaginari col·lectiu i no deixa de ser un episodi imprescindible d’un llarg camí de lluita no violenta que ve d’enrere, que avui continua, i que es perllongarà en el temps.

És evident que la resistència social demana tanta determinació com disciplina, coherència i capacitat organitzativa. Però també és molt important no caure en frustracions, perquè la mobilització constant en què vivim beu de moltes altres lluites compartides, des de l’obrerisme de finals de segle XIX, fins a les actuals veus contra la crisi climàtica, passant per l’antifranquisme, el feminisme, la defensa del territori, l’associacionisme veïnal o els mateixos empresaris visionaris que van fer possible la fundació d’Òmnium Cultural. Al mateix temps, ens connecta amb totes les causes que arreu del món lluiten per un futur de progrés, justícia i llibertat.

Avui els reptes s’acumulen. Ni podem ni volem restar indiferents davant una deriva autoritària i antidemocràtica mundial. A casa nostra, l’expressa la fractura social que comporta el 23% de persones en risc d’exclusió a Catalunya o amb l’odi de l’extrema dreta fent-se fort a les institucions.

Des d’Òmnium Cultural, estem decidits a assumir la nostra responsabilitat. Seguirem treballant per la cohesió, units en la diversitat i posant la cultura i l’humanisme al centre de la vida. Ambicionant una societat més digna. Compromesos com sempre amb l’exercici dels drets fonamentals: ho estem tornant a fer, perquè tornar a exercir cadascun d’aquests drets condemnats, inclòs el dret a l’autodeterminació, pel Suprem és un deure moral.

Les tres voltes rebel de la ivarsenca Maria-Mercè Marçal són més presents que mai en la consciència col·lectiva, i en aquesta actitud hi ha l’esperança. És precisament en aquesta lluita que una condemna de cent anys de presó no ens impedeix saber-nos lliures. Perquè actuar com si fóssim lliures és la millor manera de ser lliures.