DIS_SUPLEMENT
Utopia revolucionària i guerra a Lleida
Del 1914-1945 van ser anys de crisi. Els europeus hi van patir una intensa depressió econòmica, guerres terribles, violències extremes i experiències totalitàries. En aquest context també va prendre força el somni revolucionari que, a partir del 1917, tenia un model real a imitar. En moments especialment crítics, sovint emmarcats en una guerra, i des de plantejaments ideològics i estratègics diferents, van esclatar alguns intents d’arrasar el vell ordre per construir una nova societat.
A Lleida, el moment d’intentar-ho arribaria l’estiu de 1936. El 19 de juliol hi havia fracassat el cop militar contra la democràcia. Però, com a la resta de Catalunya, la República no va poder recuperar immediatament la normalitat institucional ni el control del carrer. El cop va provocar la guerra civil a Espanya i va obrir la porta a la revolució allà on els rebels van ser derrotats.
Els partits i sindicats obrers lleidatans van ocupar les institucions republicanes i en van instaurar de noves. El seu discurs ha quedat recollit en periòdics com Combat (del POUM), Acracia (de la CNT i la FAI) i UHP (del PSUC i la UGT), tot i que aquest darrer aviat deixaria de banda la revolució. Acracia proclamava que, després de les revolucions francesa i russa, “la (...) española recoge todas las experiencias históricas y se dispone para el salto definitivo contra la propiedad y la autoridad. He aquí la verdadera revolución social.” Segons Combat “Lleida, la roja, està governada o administrada per comitès d’obrers. La Generalitat ofereix ja l’aspecte d’un Govern d’obrers, pagesos i soldats. Els sindicats són les assemblees que ordenen la vida productiva de la comarca. Tot marxa amb un ritme accelerat.”
Un cop la revolució havia arrencat, calia aconseguir la unitat dels treballadors per establir una dictadura del proletariat i tenir així totes les eines per canviar el món. “Adonem-nos que els revolucionaris conscients som una minoria. Per això, ens hem d’unir tots i exercir el poder (...) I no hi ha altra manera per a liquidar les supervivències del món d’abans del 19 de juliol i per a la construcció d’un de nou, que exercint una dictadura de classe que posi ordre revolucionari.”
Mantenir la vida parlamentària no tenia cap sentit: “No guanyarem amb discursos, sinó amb canons. Els legalismes han enfonsat molts pobles.” Tampoc en tenien les reivindicacions tradicionals. Ja havia passat el temps de discutir sobre les hores de treball o els jornals. El dirigent del POUM Joan Farré deia que no es podia separar la guerra de la revolució perquè ambdues s’havien de guanyar alhora.
És prou conegut que, per aconseguir aquests objectius, la revolució va recórrer a la violència contra béns i persones –les enormes xifres d’assassinats i execucions així ho testimonien–. I que una violència d’aquestes dimensions embruta qualsevol objectiu polític, tot i que l’explicaven com un mal necessari per permetre el naixement de la nova societat.
A Combat es relatava com un milicià havia trencat un crist crucificat d’una martellada. I com, a continuació, “un militant de l’Esquerra, espaordit, sortia a cuitacorrents amb la temença d’un miracle. El fornit pagès amb el formidable cop, no solament aixafava la superstició, la ignorància i el servatge al qual estava sotmesa tota la comarca, el cop de martell també era simbòlic puix que destruïa un món de misèries i de vergonya per a edificar un món més digne i més humà.”
En un altre article de Combat, posterior als incendis d’esglésies, s’anunciava una nova “Lleida insospitada, que neix amb una embranzida de colós, que derroca el vell, el caduc, l’humiliant (...) que s’assenta fermament damunt les seves pròpies runes vergonyants. Si es precís, que caiguin les parets, que s’inundin de derrocs les places. Que desapareguin inclús els nostres records estimats. Lleida, la nova Lleida, no pas la dels convents, ni la dels capellans i monges, ni la dels militars, sinó la Lleida dels obrers i dels pagesos, necessita pas.”
Un redactor d’Acracia es preguntava per què no s’havia assaltat també el cementiri, que definia com una església supervivent farcida de símbols religiosos. I afegia que “el cementerio es la evocación del pesimismo, enfermedad del espíritu y campo de cultivo de todos los bacilos, enfermedad del cuerpo (...) Hay que sustituir los cementerios por hornos crematorios de desintegración orgánica. Hay que derruir el monumento de los muertos para rendir culto a los vivos.”
Una crida que no va tenir èxit. I és que el relat revolucionari sovint vivia massa allunyat de la població. Els periòdics esmentats estan plens d’articles que lamenten la voluntat dels lleidatans de continuar celebrant, dintre de les possibilitats i de la discreció que exigia el moment, festivitats associades al Nadal, Cap d’Any, la Setmana Santa o Sant Josep a Mollerussa.
L’experiència revolucionària només duraria uns mesos. El fet de transcórrer de la guerra deixaria la rereguarda sota control dels partidaris de recompondre l’ordre republicà i de concentrar els esforços en guanyar la guerra. Els revolucionaris, i els seus projectes, començarien a experimentar la derrota abans de resoldre’s el conflicte. Més tard, l’estat franquista els conduiria a l’exili, a la presó o davant d’escamots d’execució. I, finalment, l’evolució política del segle XX els reclouria en la memòria i els llibres d’història.
?
