DIS_SUPLEMENT
Juan Eduardo Cirlot i els ocells de Ravel
Tot el que va escriure Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973) va tenir el segell inconfusible d’una personalitat incompresa, controvertida i genial. La seva obra com a poeta, assagista, mitògraf, crític d’art, musicòleg, estudiós de la simbologia i de les avantguardes, i fins i tot com a narrador, no té parangó entre els seus contemporanis. ¿Qui no recorda el seu Diccionario de símbolos (1949 i reeds.), els seus treballs sobre el surrealisme o la seves monografies sobre Strawinsky o Gaudí? Qui hagi llegit la seva sorprenent novel·la Nebiros o algun dels seus llibres de poemes —de la seva opera prima La muerte de Gerión (1943) a Árbol agónico (1945) o En la llama (1945), de Cordero del Abismo (1946) a La “quête” de Bronwyn (1971), tot passant, entre d’altres, per llibres com Lilith (1949), El palacio de plata (1955) o Un poema del siglo VIII (1970), no l’haurà, de ben segur, oblidat. La seva empremta, singularíssima, és tan poc discutible com lluminosament aclaparadora. I cal dir-ho ben alt i ben clar: dels poetes heterodoxos en llengua castellana apareguts en la immediata postguerra, potser només Carlos Edmundo de Ory i Miguel Labordeta li són comparables.
Pájaros tristes y otros poemas a Pilar Bayona —editat per primer cop el 2001 i ara revisitat amb pròlegs d’Anton Castro i Antonio Bayona, un epíleg d’Antonio Fernández Molina i un apèndix documental amb textos de Luis García Abrines i Julián Gómez— conforma una part substancial de la protohistòria poètica de Cirlot, la que va de 1941 a 1943, i que es correspon a l’estada del nostre escriptor a la ciutat de Saragossa per tal de fer el servei militar. Serà en aquests anys, a l’abric del grup surrealista de la capital aragonesa, amb Alfonso Buñuel, José Camón Aznar, Julián Gállego, José Manuel García Gil i la ballarina María de Ávila, Luis García-Abrines, Tomás Seral, o més tard un joveníssim Miguel Labordeta, que Cirlot afirmarà no poques de les eines intel·lectuals i artístiques de la seva personalitat creadora. En aquest context, Pilar Bayona (Saragossa, 1897-1979), pianista excepcional molt unida al grup, fou un pol d’atracció per a tots aquells joves artistes. Cirlot no en fou l’excepció, i a ella, intèrpret genial de l’obra de Maurice Ravel, va dedicar-li aquest Pájaros tristes (1942) i dos poemes que glossen la figura de la pianista aragonesa i la música de Skrjabin.
Inspirat per “Oiseaux tristes” —quarta peça per a piano de la sèrie Miroirs, de Ravel, dedicada per cert al lleidatà Ricard Viñes i on el compositor francès assaja, en les seves pròpies paraules, l’evocació “d’una volada d’ocells perduts en el sopor d’un bosc molt ombriu, a les hores més càlides de l’estiu”—, el jove Cirlot, inicialment cridat per la vocació musical, escriu els onze poemes de Pájaros tristes. La suite ens descobreix un jove poeta encara molt lluny del surrealisme i de l’experiència avantguardista de Dau al Set, i molt més encara de les experiències hermètiques i esotèriques posteriors, o de les permutacions poètiques, per descomptat, del cicle de Bronwyn. Es tracta d’un exercici primerenc que destil·la, a dojo, els estats espirituals derivats del neoromanticisme i, sobretot, del simbolisme. Algun poema arrossega l’aura del cançoner de García Lorca, d’altres l’intimisme de Bécquer o l’impressionisme de Verlaine i del primer Juan Ramón. Però sempre en clau inequívocament cirlotiana, on la poesia vol ser, abans de tot, coneixement, indagació i penetració en el costat més obscur de la nostra existència. El poema i la seva estructura s’assemblen, com volia Mallarmé, a un cel lluminós on els estels són notes musicals de la gran partitura de l’univers. Poesia i música beuen de les mateixes deus, materialitzant-se la percepció sonora en el vol dels ocells. El poema esdevé aleshores –fruit d’una sinestèsia que fon alhora l’abstracte i el concret, o la música, la pintura i la poesia amb els sentiments– el llenç d’un paisatge esquitxat de tonalitats blaves i grogues, de silencis i misteris, de soledats i ombres hivernals: “mientras el páramo sueña noches / con pájaros, y pájaros, / y estrellas, / y estrellas, y estrellas y misterio”.
Los Libros del Innombrable
Heus aquí, doncs, un dels pòrtics musicals de l’obra poètica de Juan E. Cirlot, poeta de paraula polifònica i univers únic. En la lírica espanyola de postguerra, ningú com ell va saber articular, com ens recorda Fernández Molina, la “lluita per l’existència” i les “inquietuds transcendentals” amb un “misticisme atípic, original i apassionat”.
?
