DIS_SUPLEMENT
La història d'una literatura anormal
Daniel Genís Mas
doctor en literatura
Professor de llengua catalana; director de la col·lecció ‘Ciència-Ficció’ a l’editorial Pagès, expert en literatura fantàstica
Quan penso en una literatura normal me la imagino com una mena de roda de bicicleta amb cinc radis indispensables. El primer d’aquests radis serien els lectors. Sense un públic interessat pel que pugui oferir una literatura, aquesta no té cap sentit d’existir. El segon serien els autors. Cal que hi hagi uns autors capaços d’escriure en aquella literatura de manera competent, i que hi creguin. En tercer lloc és indispensable, també, el suport del món empresarial, que la indústria editorial vegi com a rendible dedicar recursos a publicar en aquella literatura. En quart lloc, cal l’atenció dels mitjans, la visibilització pública de la feina que es fa i una mirada crítica envers aquesta feina. I en cinquè i últim lloc, el reconeixement, que ha de venir de l’atenció prestada pel món acadèmic. Atenent a tot això, quin és avui dia l’estat de la literatura fantàstica en català?
La història de la literatura catalana del segle XX és la història d’una literatura en permanent situació d’anormalitat. És cert que els primers decennis segueix els camins de les altres literatures europees i que es va realitzar en el terreny del fantàstic, a través del gènere de les utopies i les antiutopies –de la mà de Frederic Pujulà, Onofre Parés i Josep Maria Francès–, i que trobem autors catalans que tracten temes tan freaks com el mesmerisme, l’espiritisme i la creació de la vida, o que havien fet sàtires i crítiques al progrés científic i assajat els vessants terrorífics. Però malgrat tot això, no es va aconseguir crear una tradició en el gènere. Llavors va arribar l’ensulsiada del 39 i la cultura catalana hagué de passar per la seva particular travessia del desert. No va ser fins als 60 que es van donar els primers senyals de recuperació i van venir de la mà del Realisme Històric. L’editor Josep Maria Castellet i l’historiador Joaquim Molas van establir les bases teòriques del que seria considerat bo (allò realista) i del que no ho seria tant (la resta), i la seva idea prevaldria ben bé fins a finals de segle. Ni tan sols l’èxit estratosfèric que va representar el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo la va fer trontollar. Era tant el prestigi del Realisme, que el fantàstic en català no es va saber articular com a gènere ni aleshores.
Tot i així, la transició democràtica va comportar també una altra transició: els anys 80 apareix la col·lecció 2001 de l’Editorial Pleniluni, que va arribar a publicar 26 volums del gènere de la ciència-ficció; els 90 es comencen a convocar els premis de la UPC i el Manuel de Pedrolo, s’organitzen les primeres Ter-Cat, es forma la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia; el 2000 apareix la col·lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors; el 2002 es publica La pell freda, de l’Albert Sánchez Piñol, un altre èxit estratosfèric a tots nivells –de crítica i de públic... Però ni així. El que sí s’esdevingué, aquell tombant de segle, però, fou l’aparició d’un munt de nous autors (i autores) que de manera tangencial es deixaven caure pel fantàstic sense problemes. Fou l’inici d’una creixent tendència a la hibridació en les nostres lletres que, ara mateix, segurament sigui el tret que millor les defineix. Com a mostra, dos botons: per un costat el de Joan-Lluís Lluís, un autor que no es defineix com “de gènere” i que ha estat guardonat aquest any amb el Premi Ictineu a millor novel·la fantàstica per Jo soc aquell que va matar Franco i, per un altre, el de Marc Pastor, un autor que no amaga la seva predilecció pel gènere i que ha vist com la seva novel·la fantàstica Els àngels em miren ha estat escollida per La Vanguardia i El Periódico com la millor novel·la negra de 2019.
Si bé l’articulació definitiva d’un gènere fantàstic en català amb tots els seus ets i uts encara està per veure, és evident que avui el fantàstic impregna bona part de la literatura catalana “normal”. Personalment, em sembla que en això hi han tingut un paper rellevant les petites editorials, que van sorgir del trencadís de la crisi. Com a resposta a la visió tradicional i monolítica dels grans segelles, van aparèixer propostes irreverents, heterodoxes i alternatives que no s’havien donat mai a casa nostra i que van trobar un públic que les esperava amb els braços oberts. L’editorial Males Herbes, fundada el 2012, s’ha convertit en aquest sentit en el referent més clar d’aquesta “altra literatura” i ha donat visibilitat a una nòmina magnífica de nous noms del fantàstic català.
No és l’única, però. En aquesta radiografia de l’actualitat, no em vull oblidar de projectes encara més eclèctics, com el de les microeditorials Chronos, SECC, Orciny o Hermenaute, entre d’altres, o els esforços d’aquelles més “clàssiques”, com la degana col·lecció “porpra i plata” de Pagès Editors que he esmentat abans, que segueix on the road, o Laertes, que continua amb la seva aposta per traduir l’horror més clàssic. És clar que a dia d’avui no es pot enllestir aquest repàs a “l’estat de la qüestió” sense fer un apart a la irrupció fulgurant de l’editorial Mai Més, fa tot just sis mesos. Mai s’havia vist abans en el món del fantàstic en català un projecte editorial tan ben pensat, tan ambiciós i amb tan bona acceptació entre els lectors com aquest. De moment, ens han dut un grapat de traduccions magnífiques; aquest 2020 asseguren que també es llançaran a publicar autors catalans.
En menys d’una dècada, la nostra literatura fantàstica ha aconseguit sumar a l’entusiasme dels aficionats, una munió d’autors que hi transiten sense manies i el recolzament entusiasta d’un grapat d’editorials compromeses. Ara bé, què passa amb el ressò mediàtic i el reconeixement acadèmic? Tot just ara la premsa escrita sembla començar a fer justícia al fantàstic català i a prestar-li l’atenció que es mereix (aquest article n’és bona mostra), però en canvi en el món acadèmic continua molt negligit. Malgrat els esforços continuats de personalitats de la talla de l’Antoni Munné-Jordà, en Víctor Martínez-Gil, en Jordi Solé i Camardons, la Carme Torras, en Sebastià Roig, l’Emili Olcina o la Sara Martín, a dia d’avui els murs de les universitats catalanes hi segueixen impermeables. Aquest és, al meu parer, el principal escull que hi ha ara mateix per superar definitivament aquella anormalitat que deia. Seria una autèntica llàstima que tot i tenir tants elements a favor per fer que aquesta roda rodi, ens ho deixéssim perdre per no saber-ho acabar de lligar.
?
