DIS_SUPLEMENT
La realitat de la ficció, per exemple: Pedrolo
Quan Manuel de Pedrolo declara que la seva escriptura “procedia del meu disgust, de la meva ira, i no pas d’una necessitat únicament artística” ens descobreix, precisament per aquesta opció ideològica, que el seu estre arrela preferentment en el camp del realisme més que no pas en terres imaginàries. Amb tot, també és un autor de primer ordre en el terreny de la ciència-ficció on, probablement, s’hi va trobar abocat empès per la seva inesgotable grafomania acomboiada d’una fecunda imaginació –més que no pas fantasia, vull dir gairebé sempre congruent amb la realitat–, secundat endemés per un afany experimentador insaciable i amb la voluntat d’arribar a un públic majoritari. I, repeteixo, que només és probable quan, altra vegada el mateix autor, ha afirmat que “m’interessa més crear un món, i uns mons, i que com a creador no puc acceptar regles ni definicions absolutes, encara que me les faci jo mateix perquè estic disposat a desmentir-me contínuament, cada cop que enceto una obra nova”. A aquests trets de personalitat literària, caldria sumar aquells que el gènere li ofereix: un camp prospectiu ben ampli per aventurar-se en exploracions. Per exemple, un tema ben grat a la narratologia pedroliana: la condició humana. O una relaxada suspensió de la credulitat del lector on el contracte ficcional juga a favor del seu persuasiu estil. De fet, Pedrolo sempre congria amb encert la versemblança novel·lesca amb el desenvolupament imaginatiu que exigeix la trama que, en manta ocasions, soluciona mitjançant el joc de les possibilitats. I, així és com esdevenen els fets increïbles en mons creïbles. O, fins a l’inrevés. Però torno a repetir que, tot plegat, és només probable.
El cert és que en plena època textualista de l’autor, a la cua de la seva producció, és on podem situar el centre medul·lar d’aquelles seves obres clarament identificables amb el gènere batejat per Hugo Gernsback. Aquest centre (1973-1984) abasta, sense comptar l’edició antològica 7 relats d’intriga i ficció (1980), fins a quatre novel·les: Mecanoscrit del segon origen, Aquesta matinada i potser per sempre, Successimultani i La creació de la realitat, punt i seguit, i un llibre de contes: Trajecte final. D’aquest darrer, cal destacar La noia que venia del futur com a possible embrió de la novel·la Successimultani, com ho és Un món distant i veí de la novel·la Aquesta matinada i potser per sempre, però també apareixen alienígenes dotats de plasticitat molecular, mons paral·lels, rejoveniment dels ancians i tota aquella diversitat temàtica, costum de la casa.
Tant és així que, al voltant del nucli assenyalat, hi ha tota una varietat de contes lligats a la ciència-ficció. En podem garbellar des del primer llibre (El conte literari i més coses) fins al darrer (Disset contes i una excepció). El més antic, Transformació de la ciutat, ens presenta un personatge que jugant amb la planimetria de Barcelona té la capacitat de desplaçar a la realitat els carrers al lloc on els ha col·locat damunt el paper. O, en un altre conte (Les civilitzacions són mortals) fa desaparèixer els carrers. O un edifici és ara visible i adés invisible a La doble plaça de les donzelles. ¿Hem d’assenyalar ara que la ciutat és l’espai més concorregut en tota novel·lística de prospecció? El camí i L’escala són mitjans que porten enlloc o ens apropen a L’origen de les coses o ens inviten al Darrer comunicat de la Terra.
Podríem sumar no pocs contes més, però aquest feix és prou interessant per assenyalar la valuosa aportació, sempre lluny de la comercialització adotzenada, que Pedrolo va fer al gènere.
La crítica especialitzada encara suma altres novel·les de Pedrolo en el cabàs de la ciència-ficció, probablement, pel seu alt grau d’especulació argumental que, ara per acabar, reunirem en dues trilogies. L’una (1953-1958), al capdavant d’una primera època, quan el Pedrolo més existencialista, reunides sota temes escatològics: Mr. Chase podeu, podeu sortir, Introducció a l’ombra i Entrada en blanc; i l’altra (1975-1984), al final de la seva producció, són tres obres al voltant de la mitologia religiosa: Procés de contradicció suficient, Crucifeminació i Múltiples notícies de l’Edèn. I, aquesta és, probablement, la realitat d’un fabulista de llarg quan l’exposa un copista curt.
?
