Sala 2

---

Cada cop que traspassava el llindar de l’entrada d’un tanatori sentia com l’espai-temps se separava i actuava cadascun segons el seu propi albir. Aquella característica olor a suor emmetzinada pel temor a enfrontar-se a una realitat ineludible sempre la transportava a aquella primera vegada.

Va ser el dia de la mort del seu besavi. Tot just tenia vuit anys i amb prou feines entenia els ritus i costums que es duien a terme en aquell edifici mancat de caràcter en forma de capsa de sabates.

Asseguda en un banc del passadís, entre les cames de familiars que no havia vist mai en la seva vida, dues portes obertes la separaven d’un fèretre per on sortia la silueta d’un nas esblanqueït que la va glaçar de cap a peus.

Des d’aquell dia, la imatge d’aquell tros de carn sense vida no va deixar-la entrar en una sala de vetlla. Sempre que el fèretre estigués obert.

Durant la seva adolescència, la sobtada mort de la mare d’una amiga la va retornar entre aquells murs que tan temia. Durant la vetlla, tot el que va fer va ser un petit passeig per allunyar-se momentàniament del drama que li havia tocat viure a la seva companya. Al final del passadís un nombrós grup de persones ploraven desconsoladament sobre un taüt tancat. Sense ni adonar-se’n, es va veure envoltada per una família desconsolada. Va seure en un banc de la sala de vetlla on aquell desconegut amagava la cara. Què li deuria haver passat al mort com perquè no l’exposessin com un peix al mercat? Mil imatges van passar per la seva ment; un mar de possibilitats, cadascuna més macabra que l’anterior.

Va ser en aquell moment quan va ser conscient que allò que no era capaç de veure sempre seria pitjor que el que tenia davant.

I quina és la millor manera de superar les pors sinó enfrontar-s’hi?

Suïcidis a la via del tren després d’un cor trencat que deixaven només mig cos per enterrar; ancians als quals ningú trobava a faltar i de qui s’havien alimentat les seves pròpies mascotes, carn picada sense embotir treta amb rasclet dels baixos d’un cotxe... Durant els anys següents, va desenvolupat l’hàbit cada cop més freqüent de fer-los una visita a tots aquells traspassats que cobrien cinc centímetres de fusta massissa perfectament envernissada. Creava històries esgarrifoses per a cadascun, arribant fins i tot al punt d’anar anotant el que se li passava pel cap mentre era davant del mort. Tot això amb l’esperança de crear el seu propi llibre de relats.

El dia dels fets va decidir fer una visita al tanatori aprofitant la cancel·lació, a l’últim minut, d’una cita al metge. Traient el cap tímidament a través de cada sala de vetlla, per fi va trobar un taüt tancat.

La una del migdia. Els familiars devien estar dinant. Ella va seure al seu racó habitual per no aixecar sospites entre aquells que estaven de dol.

Bolígraf i llibreta en mà, va començar a escriure: l’homenatjada era una jove cantant que es guanyava la vida en petits locals, interpretant els millors èxits de jazz acompanyada d’un pianista alcohòlic. El que la jove no sabia és que el músic tenia especial predilecció per les cordes vocals de la noia. L’obsessió va acabar escalant fins al punt d’enamorar-se d’aquest òrgan. Una nit, en un carreró, després de l’últim passi, va decidir utilitzar una corda del seu piano de cua per aconseguir la veu de la noia, estrangulant-la per darrere i obrint-la des del coll fins a l’esòfag per emportar-se les seves cordes vocals.

Quan va posar el punt final a aquesta crònica negra fantasiosa, va inspeccionar l’habitació. Dos quarts de tres. Ella continuava essent l’única vetllant el fèretre.

I si el que escrivís fos real? Ara seria el moment de fer el pas i descobrir què era el que els més íntims volien amagar.

L’adrenalina va ser la que la va impulsar a obrir aquella tapa. La tela sedosa d’un color blanc marfil convidava qualsevol a ajeure’s en aquell taüt pel descans etern. Però ni rastre del cos. Al fons, va aconseguir detectar una petita capsa, no més gran que el palmell de la seva mà. Instintivament, la va agafar, preparada per saber què hi havia dins.

Tot d’una, va sentir una remor que s’acostava a l’habitació. En un instant, es va trobar amb la capseta a la bossa i tancant la tapa abans de girar-se.

Davant seu, un grup de sis persones vestides en estricte dol la miraven fixament. Ella simplement va intentar fer cara de pena i tornar al seu racó per provar de dissimular. Devien ser els familiars.

Tots ells també varen prendre posició. La dona més gran del grup, coberta per una mantellina negra que li cobria la gepa, va ser l’única que va seure en un banc. L’habitual rebombori que es forma en ocasions com aquesta havia desaparegut per complet. Ni un plor ni un trist comentari van sortir per la boca dels vetlladors. Dissimuladament, va girar el cap per intentar llegir el cartell que anunciava la identitat del difunt. Va arribar a albirar la paraula Corbera, un cognom que li era conegut. La curiositat la va dur a agafar el mòbil per cercar aquest mot.

Sí, ja ho recordava. Era una família benestant que tenia diversos negocis a la ciutat. Negocis que, quatre anys enrere, havia heretat el primogènit de la nissaga. Intentant trobar algun fet noticiable que li donés més pistes sobre el que li havia pogut passar al membre traspassat de la família, només va ser capaç de trobar especulacions sobre una possible venda imminent de la majoria de les accions familiars als rivals històrics. Tret d’això, res.

Tres quarts de tres. Segurament havia traspassat els límits que el protocol marca en aquest tipus de visites. Va aixecar-se per fer mutis sense que ningú li fes gaire cas. La dona gran del costat li va agafar la mà. La tenia ossuda i freda. Amb un somriure, li va clavar les ungles i la va estirar perquè tornés a seure.

L’home del fons la mirava fixament i, tot i que ella li defugia la mirada, de sobte hi va caure. Era el primogènit dels Bosch. L’havia reconegut per la fotografia de la notícia que tot just feia uns minuts havia llegit en diagonal.

Per la seva esquena baixava una gota de suor que mimetitzava amb l’olor característica d’aquest ambient que tant l’havia turmentat des dels vuit anys.

Dissimuladament, va agafar la bossa i va obrir silenciosament la tapa de la capsa que havia extret del taüt.

Dins, una mà ensangonada que desprenia una flaire putrefacta. Tic-tac. Al canell, just per sobre d’on encara brollaven les últimes gotes de sang, un rellotge. Tic-tac, tic-tac. Les agulles es movien al ritme d’un compàs idèntic al del seu propi cor. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. La circumferència només mostrava dos únics números, un dotze i un tres. A cada segon, les busques s’hi aproximaven més. Com aquells que veien la seva vida passar davant dels seus ulls, ella va encaixar totes les peces d’un relat que no havia cregut mai que hagués d’imaginar.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-.

?