La gestió de l'ós des de l'administració

---

El nombre d’ossos al Pirineu s’ha doblat durant els darrers 10 anys i, per primer cop en dècades, la població supera el mig centenar d’exemplars. Paral·lelament, el nombre de danys causats per l’ós a ramats i arnes ha arribat als 431 (2019), amb una distribució territorial molt irregular (el 84% han estat a França).

I regularment apareixen casuístiques associades a l’augment de la població, com els ossos conflictius (Goiat i Cachou) i els cadells orfes (3 els darrers 5 anys). Tot plegat posa les administracions en tensió contínua i les obliga a un aprenentatge accelerat i a adaptar-se als nous escenaris amb recursos molt limitats.

A diferència d’altres espècies protegides, la gestió de l’ós té la complexitat afegida de captar els focus mediàtics, fet que la converteix en baluard dels conservacionistes i en diana dels sectors ramaders més actius. S’espera que les administracions arbitrin en un conflicte quan elles mateixes estan condicionades, tant per la voluntat política que intenten mantenir com per l’obligació legal –no sempre coincidents amb la primera–, com per altres casuístiques internes: recursos limitats, divisions entre departaments, farragosos procediments de control administratiu, etc.

Malgrat tot, el sil·logisme que es va acceptant (per gust o per imperatiu legal) és que cal tenir una població viable, i que això passa per mantenir el conflicte per sota d’un llindar tolerable. Per tant, la gestió de l’ós al Pirineu actual consisteix en primer lloc en una política ramadera específica per a les zones afectades. Personalment considero que el millor indicador de conflictivitat és el nombre d’atacs anuals més que el nombre d’ossos. Ja s’ha vist que 1 o 2 ossos poden fer més mal que 40, o que, en funció de la gestió ramadera, el nombre d’atacs pot disparar-se.

Algunes accions de suport a la ramaderia s’han començat a implementar entre el 2015 i el 2019 en el marc del projecte Piroslife, que va acabar l’octubre passat. Podeu trobar un resum de les accions d’aquest programa en l’informe Layman https://piroslife.cat/publicat-linforme-layman, on es constata que la meitat dels recursos es van invertir en mesures ramaderes; protecció de ramats, instal·lacions apícoles, adequació d’infraestructures de muntanya i altres.

Aplicar mesures de protecció implica esforç i temps d’adaptació, tant per a l’administració com per als ramaders, ja que s’han d’agrupar ramats de diferents propietaris que abans podien péixer disgregats o mantenir-los sota vigilància permanent d’un pastor, i apletar i protegir-los (tancats elèctrics, gossos) a la nit, la qual cosa pot implicar pèrdua de productivitat i problemes sanitaris. Malgrat tot, és un sistema de gestió comú al Pirineu i ja era utilitzat abans del Piroslife. A finals del Life es finançava la vigilància de 5.752 caps reproductors d’oví i cabrum, mentre que gairebé el doble ho feien per iniciativa pròpia (ramats forans transhumants) també dins la zona amb presència d’ós. La probabilitat d’un dany per atac en aquests ramats (0,15) és 7,6 vegades inferior que en un ramat sense protecció (1,14).

La impossibilitat d’aplicar mesures anàlogues al bestiar oví en el bestiar gros dificulta la gestió, com ho han evidenciat casos com els de Goiat o Cachou. A l’Aran s’han aplicat mesures d’aversió física que no han estat efectives. En el cas de Cachou, quan es van aplicar mesures d’aversió química es van aturar els atacs, però la seva mort no ha permès verificar que hagin funcionat. En aquest sentit s’han aprovat en l’àmbit estatal protocols que permeten actuar automàticament en aquests casos.

Quant a l’apicultura, durant la darrera fase del projecte s’han protegit 39 assentaments d’un total de 70 instal·lacions en la zona d’ós. L’especialització d’alguns exemplars a aquest recurs, ha fet que els tancaments hagin esdevingut més sòlids. S’han complementat els tancats elèctrics amb malles semirígides verticals i rígides arran de terra per evitar l’excavació de túnels.

Engegat el 2019 i encara vigent, s’està gestant una taula de diàleg entre ramaders i administracions que ha arrencat amb un ventall extens d’entrevistes i sessions presencials per debatre, analitzar altres experiències i recollir propostes per intentar implementar-les amb la participació d’experts externs.

Una part important de la gestió d’una espècie en perill és conèixer-ne la població i l’evolució, així com identificar problemàtiques i possibles millores. Les tècniques són variades: recopilació d’indicis oportunistes (observacions espontànies, assistència a atacs) i sistemàtics o planificats (trampes fotogràfiques i de pèl per a la identificació genètica, seguiment GPS), i requereixen una estreta coordinació interadministrativa. La distribució detallada permet definir les zones amb presència permanent d’óssos i altres amb presència ocasional. L’elevat nombre d’indicis i mostres recollides anualment (2.004 l’any 2020), els diferents laboratoris implicats i la varietat administrativa han desembocat en l’impuls del projecte de cooperació internacional LoupO (també inclou tractament de les mostres de llop) que vol millorar la coordinació i les tècniques de prospecció, gestió i obtenció de resultats de les mostres genètiques obtingudes.

La captura d’exemplars per al seguiment GPS és una altra font de coneixement i control de la població, pràcticament preceptiva en el cas d’óssos conflictius i exemplars desplaçats. En el cas de Goiat i Cachou, han permès constatar els danys causats en eugues, acotar-los a aquests individus concrets i avaluar l’eficàcia de les mesures de condicionament aversiu aplicades.

Accions en escoles per a nens de Primària orientades a explicar la importància de la cohabitació amb l’ós i plantejar la problemàtica de manera entenedora. També s’han elaborat materials divulgatius per a diferents sectors: ramaderia, caçadors, turistes... i realitzat jornades explicatives i tallers temàtics.

D’acord amb l’experiència acumulada, és evident que cal una continuïtat de les mesures que s’han mostrat més efectives, així com implementar-ne de noves:

– Consolidar la taula de mediació i participació social, fer-la permanent i, tal vegada, ampliar-la a d’altres sectors.

– Gestió adaptativa de les mesures de protecció de l’activitat primària. Continuïtat i ampliació de la protecció de cabres i ovelles, expansió dels tancats apícoles d’alta eficàcia.

– Monitoratge del bestiar gros. Adquisició de collars GPS i altres tecnologies per conèixer les interaccions amb els depredadors.

– Mesures de caràcter econòmic:

· Revisió i anivellament amb altres territoris dels preus de les indemnitzacions.

· Habilitar ajuts per contrarestar les pèrdues de productivitat ramadera (bestiar desaparegut, dificultats de gestió afegides...) en zones amb grans carnívors.

– Intensificar intervencions directes, amb caràcter preventiu: dissuasió, captura i seguiment d’exemplars...

– Continuar amb les mesures educatives i de sensibilització i ampliar-les territorialment.

?