DIS_SUPLEMENT
Un miracle cultural
Al món de la gestió cultural solem dir que engegar una primera edició de certamen de festival és tota una proesa però quasi ho és més aconseguir realitzar la segona i la tercera edició, fer-lo sostenible enmig del temps i les seves turbulències, mai climàtiques val a dir. Hom comença a respirar tranquil a partir de la setena edició. La continuïtat d'un festival cultural al llarg dels anys i edicions és sempre fruit d'un exercici d'equilibris delicats on professionalitat, recolzament institucional, teixit de complicitats, patrocinis, programació i públic juguen totes les seves variables per aconseguir un resultat exitós i recórrer el camí que el durà de novetat a cita cultural obligada, i de cita cultural obligada a clàssic de l'agenda cultural. Amb 25 edicions a l'esquena, la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, la Mostra (per tothom i en qualsevol idioma), havia arribat a clàssic, fent-se un lloc en l'agenda i els hàbits de consum cultural, no tan sols per a la ciutadania lleidatana. Que també, després de 25 anys present i fent presència, la Mostra era un reconegut punt de trobada de la cinematografia del continent americà. I Lleida, la seva amfitriona per una setmana llarga.
Casa Amèrica Catalunya ha estat acompanyant i recolzant aquest esdeveniment cinematogràfic des dels seus inicis. L’any passat vàrem pujar no tan sols a premiar el millor guió com hem anat fent al llarg de tots aquests anys, sinó també a concedir el Premi KM13.774 de Casa Amèrica Catalunya al director de la Mostra. Una distinció que celebra i destaca les persones que amb la seva feina són capaces de construir prou ponts per tal d’escurçar les distàncies entre Amèrica i casa nostra; hi ha 13.774 quilòmetres entre l’illa de Pasqua i Portlligat, d’aquí el nom del premi. Personalment, va ser una edició dolorosa, en Toni Traveria, amic i còmplice amb qui sempre gaudia de la Mostra des que la vaig conèixer, ja no m’acompanyava. Enguany, però, la cosa serà del tot diferent. Enguany ningú no pujarà a la Mostra, ni des de Barcelona, Madrid, Buenos Aires, d’enlloc. Serem molts, doncs, els que ara trobarem a faltar la Mostra de Cinema Llatinoamericà. Qui la coneixia es tornava indefectiblement en ambaixador/a. Perquè la Mostra –per les seves sinergies i pròpia naturalesa– et donava la possibilitat que d’altres festivals del cinema no et saben donar, la proximitat amb tots els seus protagonistes. Un detall no gens menor en el gaudi de la cultura. La Mostra era retrobar-se amb els professionals i amics que la feien possible i alhora suposava la possibilitat de fer-ne de nous tot dinant, passejant o compartint butaca amb actors, músics, periodistes o productors que fins i tot creuaven l’Atlàntic per passar uns dies de complicitat i cinema a Lleida.
Se’m fa difícil pensar que no tinguem Mostra. L’afirmació es converteix en una equació amb incògnites per resoldre. Per a tots aquells que ens dediquem a fer de la cultura l’eina escollida per a la reflexió i millora de la societat, la notícia que no hi haurà Mostra 26 és una divisòria d’aigües. És difícil concloure com i per què un festival de cinema expositor d’una de les cinematografies més riques i properes culturalment com és la llatinoamericana ha deixat de ser protagonista dels estius de Lleida, quan per altra banda és cada cop més protagònica en altres referents de festivals com són el de Sant Sebastià, la Berlinale o el de Canes.
Diuen que el tucà té una expectativa de vida màxima de 25 anys. A la que ha resultat ser la darrera edició de la Mostra 2019 un tucà va ser el protagonista del cartell. El seu bec convertit en una claqueta: aquest símbol quasi sonor que marca el punt en què tot el que s’ha imaginat comença a convertir-se en cinema; però ja no serà a la Mostra. La màxima de la gestió cultural canvia. Aconseguir arribar a les bodes de plata d’un festival tampoc no et garanteix seguir tenint-lo com a actiu del teixit cultural del país.
?
