Volíeu la casa gran

---

S'embolicaven en una massa que complicava distingir els braços i les cames, la carn d'un i de l'altra. Les cortines treien panxa, els rajos ratllaven els armaris i el capçal del llit en una mirada guenya. L'avi s'havia adormit dins de la gandula, en una ombra al costat de la piscina en què us banyàveu els dos germans. En T duia el flotador i podria fer cara d'espantat. Seria una explicació. L'àvia sempre omplia la cuina: canelons perquè era diumenge. Als nou anys cremaves formigues, miraves els barrancs, desmuntaves escarabats. Oloraves les bicicletes. Però no ensumaves les cares ni ensopegaves sovint amb la por grossa. Només rates i ratolins, llangardaixos acolorits de verds i serps, poca cosa més. Potser algun amic de l'avi que feia ferum de mort, tot i que tampoc no sabies què era.

Algun insult estrany per la seva dolçor: per aquí no, però fes-m’ho a poc a poc, fill de puta. I no paris ara, no cridis que he deixat la finestra oberta. Els nens i els pares són a baix. I un silenci que va gemegar tímid una estona.

La porta estava oberta, el banyador se’t va mullar més. Les cames et tremolaven i van perdre la força un instant. No ho podies explicar a ningú, no en tenies ni idea del que t’havia passat ni de quina malaltia es tractava.

Si corries i et llençaves a la piscina no ho notarien. De bomba, sense dir ase ni bèstia. Vas baixar els esglaons a velocitat llampec. Del pis de dalt s’escapà un últim crit, dues veus que es feien una, com un punyal.

Vas trobar-te l’avi xisclant un no ofegat. Et vas aturar en sec. Les cames d’en T enlaire, en un nus que flotava. T’aconseguien corredisses i salts de tres esglaons, més crits que s’expandien. Ningú va fer cas del teu banyador ni de l’olor de canelons a principis d’una tardor xafogosa.

Fulles negroses empastifaven les sanefes dels passadissos entre làpides de tres o quatre morts d’altura. Cada diumenge l’anàveu a visitar. Una papallona perduda xuclava el nèctar d’una flor pansida i viva. Com la mare amb l’home de setmanes enrere però sense les males paraules. Vas tornar a notar els pantalons mentre t’anunciaven la urgència d’aprendre a nedar bé. Demà començarà al club, va dir als avis. Els tres supuraven excuses: un dia qualsevol, no havia de passar res, tampoc no vaig estar al cas, no acabava de trobar el punt al farcit dels canelons, per què tanta desgràcia, Déu meu, no hi ha dret, no hi ha Déu.

Un d’aquells diumenges, darrere d’un xiprer, vas veure el teu pare per última vegada. Havia marxat de casa quan tenies cinc anys. Un covard, sempre havies sentit, quan t’ensenyaven el forat a les fotografies. Ell no estava plorant i duia un mocador a les mans, ningú més no el va veure perquè vas callar. Et feia angúnia apropar-t’hi però ho volies. Altra gent passejava i s’aturava davant dels sepulcres. Respostes impossibles inundaven l’aire net, també els recordatoris de presències i absències, rams de recriminacions. La memòria és un vestit de plom, penses ara. Vas calcular que havien coincidit les mirades durant cinc segons; i ni una rialla. Cap gest amable, tampoc de desaprovació. Tan sols va girar cua. El teu pare sempre marxava, encara que no hi fos. Amb el temps has entès que hi ha records que caduquen com les tardors i algunes primaveres. Però, de cop, s’encenen, i et cremen, i no te’ls pots empassar.

A les coves, vuit-cents mil anys enrere, els homes van aprendre a manipular-lo, el foc. La comoditat: no passar fred, dormir sense arrambar els cossos i evitar el contagi dels malsons aliens, menjar calent, per exemple. Ja no esqueixaven amb les dents grosses les carns fines dels cérvols rebentats a cops de pedra ni deglutien les herbes fermentades de l’interior dels intestins. Cuinaven la sang i van desacostumar-se a pair les coses crues.

Als boscos també: els nòmades hi cercaven recers plens d’esquirols i pins que imaginaven idonis, amagatalls per vés a saber. Com fèieu amb l’avi al del costat de casa, amb senders pedregosos i gossos de veïns. Sempre se n’apartava, te n’apartava, i rascava entre les arrels perquè llepéssiu regalèssia o brins tendres per tenir les dents d’anís. I caminades fins a les grutes i els canals: alzinars, boixos, romaní. Llegendes i bandolers, monjos i senyores bruixes, i dones penedides que desapareixien i, sobretot, la balma amb el queixal i la cova fosca del Frare Penitent: aquí es purga com hi ha Déu, sentenciava l’avi. Tu reies, és clar, perquè llavors no sabies de què et parlava. Fins que se’t tancaven els ulls.

Ara els tens tristos. Alguna cosa dins teu no sap acabar de morir: cartrons i plàstics de medicaments damunt del cobrellit passat de moda, records d’una piscina que no era enorme, l’aire condicionat a temperatura gel, tot tu una fulla. El voleiar de les ratapinyades, els xiscles d’un estiu normal que és el teu. Cisternes dels vehicles de l’ajuntament netejant les voreres de menja-robes, forats d’haixix i dringar de monedes. Un xerricar de dents fins que es confonen les dues veus: crits grollers com els escrits de les portes dels lavabos públics. Amb mi no has de tenir cap por, et suplica ella. Però només mires. Els tens molt tristos, els dits.

?