DIS_SUPLEMENT
Censurem el sexe
La censura s'exerceix sempre de forma subtil, evitant deixar rastre, però amb eficàcia i contundència. Mireu aquest cas que vaig patir directament. Era l'any 2001. Jo dirigia el Centre d'Art Santa Mònica i volíem impulsar una Triennal Internacional a la ciutat que promovia la comissària Rosa Martínez: Barcelona Art Report. L'Ajuntament també estava implicat. La comissària resultava incòmoda i llavors jo vaig proposar-li fer un projecte seu al nostre espai. Va respondre amb Trans Sexual Express, compartida amb Xavier Arakistain. La mostra reflexionava sobre qüestions d'identitat de gènere, amb un estol d'artistes internacionals molt actuals, que vingueren la majoria a Barcelona per fer les seves instal·lacions. Entre elles Tracy Emin, que desplegà a la façana del Centre una gran ampliació de la seva obra I've got it all (Ho tinc tot), on apareixia ella amb les cames obertes arrambant vers el seu sexe bitllets i monedes. S'ha de dir que Tracy Emin era una de les artistes britàniques amb més projecció internacional. La inauguració es va fer al juliol i va ser multitudinària i va tenir un gran ressò als mitjans.
Als pocs dies em va trucar el Conseller de Cultura per dir-me que havia rebut trucades crítiques. El claustre de Santa Mònica s’havia obert com a Centre d’Art el 1987 i pertanyia al Bisbat de Barcelona, que havia fet una cessió d’ús a la Generalitat, a canvi de restaurar l’església adjacent. Fins a aquella data de 2001 no hi havia hagut cap interferència del Bisbat. A finals de juliol jo estava de vacances a Cadaqués. Llavors rebo la trucada que el Bisbat em convocava a una reunió. Baixo precipitadament. La Conselleria em fa anar sol i em rep una autoritat eclesial que em comença a parlar de les obres exposades i em demana de treure-les en base al conveni sobre la propietat de Santa Mònica. Jo, òbviament, defenso els artistes i la seva expressió lliure. Em proposen de fer una visita amb diverses autoritats eclesials per determinar les obres objecte de queixes. La visita es fa i la primera de la llista que cau es la de Tracy Emin. Segueixen la de Chris Korda, la de Santiago Sierra, evidentment... i marxen esperant que les retiri. En tot aquesta procés jo sol, sense cap defensa de la Conselleria.
Així les coses, un sorprenent gir posa el focus damunt l’Ajuntament de Barcelona. Jordi Portabella, President de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, comunica a la Generalitat que l’obra de Tracy Emin no tenia permís municipal per tractar-se de via pública. En els 14 anys de vida del Centre, s’havien instal·lat a la rampa infinitat d’obres i cartells i mai s’havia demanat a l’Ajuntament cap autorització, ni s’havia requerit per part seva. El Regidor, d’Esquerra Republicana, deia que “no es tracta de continguts, sinó de tipus formal”. De cop la pressió del Bisbat desapareix amb subtilesa, tot veient que ara és l’Ajuntament qui pren una decisió formal. La Generalitat s’agafa a aquest requeriment i l’acata. Em comuniquen que tregui l’obra de Tracy Emin per una questió administrativa… “Una instal·lació no autoritzada, per les greus conseqüències que es podrien derivar de qualsevol accident o incidència que pogués ocasionar aquesta instal·lació”.
Total: l’obra de Tracy Emin va ser el cap de turc de la censura i l’enrenou em va permetre no haver de modificar les obres de l’interior. La reacció de l’església, directa i imperativa, va relaxar-se quan es va veure que un Ajuntament d’esquerres (tripartit PSC, ICV i ERC) havia empès accions sota l’excusa administrativa. El cas era retirar aquella imatge, que d’altra banda no tenia res d’evidència sexual, sinó d’equiparar sexe i diners, que es un argument universal.
Avui dia Tracy Emin és professora de dibuix de la Royal Academie of Arts de Londres, Rosa Martínez va ser comissària de la Biennal de Venècia, Jordi Portabella dirigeix la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació. Les persones de l’Arquebisbat que em reberen i m’acompanyaren a la visita a la mostra dient “treu això”, m’estimo més no esmentar-les.
?
