DIS_SUPLEMENT
Covid-33
Me la jugo, ja ho sé, però no puc marxar sense tornar a veure el monument a la família del balcó. Una obra d'art mediocre, de la qual tothom renega, però que exerceix en mi una fascinació patològica. Es va construir després de la primera gran pandèmia de coronavirus, la 19, i mostra el model de família encara majoritari a començaments del segle XXI: un home i una dona de trets caucàsics i dos criatures, nen i nena. Les figures són de mida natural i se situen en un balcó antic, de baranes, durant el breu confinament de la primavera del 2020, significatiu només perquè va ser el primer. La defineixen com una escultura valuosa pel seu caràcter documental, però d'escàs valor artístic. ¿Per què, doncs, avui, precisament avui, ho arrisco tot només per veure-la una altra vegada? Pel somriure clar i sincer de la mare, convida a abraçar-la; la rialla de la nena, aguda, gairebé la pots sentir. Gestos i emocions que només conec petrificades en aquests rostres de bronze. La seguretat que transmet el pare, seriós però capaç alhora de de mirar el fill petit amb tendresa. El nen és per mi el personatge més inquietant. Poc expressiu i separat del nucli familiar, s'agafa fort a les baranes, com si intuís que un dia aquell balcó s'enfonsarà. Que tot el seu món, s'enfonsarà.
Diuen que després de la primera pandèmia, quan la van instal·lar a la plaça del Poble, la gent hi deixava flors o missatges. Ofrenes laiques d’una societat que necessitava creure que sí, que tot havia anat bé. Actualment, relegat a un carreró de segona, per molts només és un recordatori de l’estupidesa dels nostres avantpassats. Veuen en els seus somriures de bronze els primers indicis de la nostra derrota. Critiquen que davant l’inici de la fi, s’aboquessin a balcons i finestres per cantar (sense mascareta) i aplaudir l’esforç d’uns sanitaris desbordats per la mala gestió dels governs en lloc de fer-ho saltar tot pels aires. Jo sempre he preferit mirar-m’ho com un dels últims testimonis d’una humanitat amb esperança. Realment creien que s’acabaria bé. Que s’acabaria, almenys.
Me n’he d’anar. Ara sí. Adéu, família feliç. Abans que es faci de dia i l’exèrcit prengui els carrers, m’he de trobar amb el paio que em traurà de la ciutat. Jo et trobaré a tu, em va dir, com a les pel·lícules. Poca gent té permís per ser al carrer a aquesta hora, no li costarà gaire. Diu que té un contacte al control central de seguretat que cada dia esborra dels registres les imatges que li convenen i els substitueix per talls d’altres gravacions. Assegura que travessarem sense problemes la ciutat, en una foto que em va enviar del seu vehicle s’hi veuen totes les enganxines que fan falta per circular. Totes. Hi ha poca gent que tingui la col·lecció sencera. Algunes ja no les demana ningú perquè és impossible superar les traves burocràtiques: alguns dels formularis que s’han d’omplir es veu que ni tan sols existeixen.
Amb els diners que li he ofert, només em podrà portar fins al límit de la ciutat. En una altra conversa, per això, em va confessar que encara que li pagués el triple tampoc s’aventuraria gaire més enllà. Si les històries que expliquen de fora de l’àrea metropolitana són veritat o s’hi acosten, el primer que em trobi em pot fotre un tret per robar-me (en aquest cas s’endurà una decepció) o per menjar-se’m. Però qualsevol cosa ha de ser millor que deixar passar els dies sense viure’ls, tancat en un forat de 5 metres quadrats i pendent només de l’hora de recollir les farinetes que ens entrega l’exèrcit. No, no som presoners, és pel nostre bé i la seguretat de tots. Podem sortir a passejar una hora al dia, però, moltes vegades la deixo passar. No tinc ganes de caminar per no anar enlloc, de sortir de casa sense cap objectiu i, sobretot, d’haver d’enfrontar-me a mirades buides i indiferents, conformades. No pot ser que no hi hagi llum al final del túnel. He nascut i viscut al túnel i vull morir-me fora, encara que sigui més aviat del compte.
La setmana passada va córrer, un cop més, el rumor que després de l’extinció de rates de laboratori, conillets díndies i altres bestioles, el descens del nombre de porcs ja començava a ser alarmant. Abans els clonaven a tota castanya, però es van adonar que els resultats dels experiments amb animals modificats genèticament no eren de fiar. N’hi ha que diuen que els següents serem nosaltres. I no em refereixo a entrar en les fases finals de proves de vacunes o medicaments, sinó a fer de conillet díndies de veritat. Per això hi ha gent que llença el menjar de l’exèrcit, creuen que porta hormones per engreixar-nos perquè puguin experimentar la vacuna amb exemplars humans ben saludables. O menjar-se’ns.
La gent viu de nit, sota un cel en què els drons de vigilància es veuen més que les estrelles i la lluna. Els que no pugen als terrats i teulades per aconseguir articles de primera necessitat com tabac, alcohol o drogues segueixen des de darrere de la finestra l’evolució dels que sí que ho fan. Un bon espectacle. Les boles tèrmiques que llança la gent per despistar els drons, estrelles fugaces en una cursa boja en què l’aparell elèctric té les de guanyar, sempre. Però els negocis que mouen diners de veritat (casinos, prostíbuls, bars, laboratoris il·legals, hospitals no governamentals..) es fan a les clavegueres. I no és cap metàfora. La gent important es mou per sota terra, fora de l’abast dels drons i altres artefactes no tripulats. Càmeres fixes i llums hi duren poc i l’exèrcit tampoc s’hi prodiga, almenys de manera oficial.
Ara que ja he pres la decisió, la necessitat de sortir de la ciutat creix exponencialment a cada moment que passa. Els segons es converteixen en minuts i aquests en hores. Riuria i ploraria i cridaria tot alhora. Imatges del món més enllà de la ciutat que he vist mil vegades pel mòbil em passen pel cap de manera desordenada. Un bosc, una casa, una flor. De vegades somio que he estat a punt d’acariciar un ocell de color groc clar, i que se m’escapa a l’últim moment, quan estic a punt de sentir el tacte suau de les plomes al tou dels dits. Que m’abraço a un arbre per descobrir l’olor de la fusta i se’m desfà entre les mans. Que camino per primer cop sobre l’herba i vaig tan lleuger que m’enlairo però caic a plom i em desperto al meu llit minúscul, suat i encarcarat, molt lluny de tot i a prop de res.
Sé que hi ha grups que intenten reconstruir la societat d’abans dels covids i d’altres que en volen crear una de radicalment diferent, per no repetir errors del passat. Entre rumors, fragments de converses d’emissores de ràdio pirates i fòrums d’internet els dies que no ens tallen la wifi, he intentat aconseguir informació sobre aquests grups, on són i com es comporten. Ho he anotat tot en un mapa de paper que porto amagat entre el cos i la samarreta, però me’l se de memòria. També tinc una brúixola, una espècie de GPS antic que funciona sense bateria. Però la dificultat no és tant trobar algú, com acostar-s’hi. I aconseguir que t’acceptin. He sentit a dir que n’hi ha que et fan fora sense ni escoltar-te, això si tens sort i no et pelen allà mateix perquè no revelis la seva ubicació. Altres són molt amables, t’acullen de seguida i sense preguntar gaire: et convertiran en esclau o en sopar. Però segons on, sigui perquè necessiten equilibrar el nombre entre homes i dones, per evitar l’endogàmia o perquè, collons, al món encara hi deu haver algú que sigui una mica bona persona, t’acullen. Has de passar una quarantena estricta i diuen que també un munt d’exàmens mèdics i no, no vull saber que passa si no els superes. Però si finalment pots quedar-te, has de treballar. Manualment, vull dir. Cultivar la terra, cuidar animals, construir cases... coses d’aquestes.
Ja arriba el cotxe. Vull fer un pas endavant però em quedo clavat. Aquest paio a qui amb prou feines veig la cara em pot matar o portar-me al paradís. Uns segons més, i tot el món que conec quedarà enrere. Estic a punt de saltar al buit i, a diferència del nen del balcó, no tinc baranes on agafar-me.
?
