DIS_SUPLEMENT
Gaudir i preservar
Aquest estiu hem viscut una situació que ha afectat molts àmbits del nostre dia a dia, com la pandèmia i les limitacions dels nostres drets per minimitzar el mal d'una malaltia al conjunt de la societat. Fruit d'una d'aquestes limitacions, molts dels que destinaven les vacances a cercar altres indrets, han apostat enguany per descobrir o redescobrir territoris, paisatges, racons i pobles de la muntanya de casa nostra, un fet que econòmicament ha pogut afavorir molts dels ciutadans d'aquests espais i ha posat en valor un ric patrimoni com és el Pirineu de Lleida, però que també ha fet despertar el fantasma de la massificació dels entorns naturals i molts dels inconvenients que comporta, com pot ser l'incivisme d'uns pocs, l'alienació dels medis verges, el trencament del silenci en un hàbitat natural. Imatges com la de la cua de gent el passat 11 de setembre al cim de la Pica d'Estats esperant estoicament per fer-se una selfie a la creu que marca el cim geodèsic o els centenars de cotxes aparcats en pistes forestals, accessos a refugis, Parcs Naturals o carrerons de pobles poc acostumats a tanta gent, ha portat a casa nostra el debat sobre la necessitat de posar portes al camp limitant els accessos a aquests punts, obrint-se un debat que creiem prou interessant per als nostres lectors. Però no hem volgut entrar en aquest fons, sinó donar veu a tres opinions coneixedores de la importància de preservar aquests territoris. Així, podrem saber, de la mà d'Amador Marqués, el que sent una persona que estima i respecta la muntanya quan la viu sense voler transformar-la. També Francesc Català expressa l'amor, en boca de l'enyorat Juanjo Garra, per aquest esport de risc i ens recorda com de petits i febles som davant aquestes columnes de pedra, obertes per viure-les però sense perdre de vista que el perill sempre hi és. I és el menysteniment d'aquest perill molts cops per tal de penjar una gesta personal a les xarxes socials més que per viure una ascensió, és el que ens relata Jordi Capdevila amb la seva experiència personal d'aquest estiu. Acabem amb David McCullogh: “Puja, no per plantar la teva bandera, sinó per acceptar el desafiament, gaudir de l'aire i contemplar la vista. Puja perquè puguis veure el món, no perquè el món et vegi a tu.” ?
