SEGRE
Publicado por

Creado:

Actualizado:

Roc Domingo Puig

Graduat en Belles Arts i Màster en Educació Secundària per la Universitat de Barcelona. També és membre del col·lectiu KGG i del Grup d’Estudi.

(Lleida, 1992)


Llegint a internet sobre Es Mercadal, un municipi de la Menorca interior, hi vaig trobar referències d'una cisterna pública que recollia l'aigua de pluja per l'ús dels pobladors. Aquesta havia funcionat des del segle XVIII i fins que es va trencar fa un parell d'anys. Justament, per una residència artística vaig visitar-lo coincidint amb l'inici de les obres de restauració. Durant aquells dies em vaig poder entrevistar amb els arquitectes que s'ocupaven del projecte, els quals uns anys abans havien investigat altres construccions tradicionals de l'illa que aprofitaven l'aigua de la pluja. També vaig parlar amb l'historiador que més havia investigat aquesta cisterna, el qual havia recuperat d'arxius alguns documents on s'evidenciava que tots els governs municipals de l'illa havien contribuït a pagar la construcció, on a més hi havien treballat mestres artesans de tot Menorca. Aquesta cisterna va ser una obra comunal que intentava cobrir una necessitat de tota l'illa: la dificultat d'accedir a l'aigua com un recurs per a la producció i la reproducció de la vida humana.La seva pràctica artística va de la producció visual, i el comissariat a l'educació, on aprofita per acostar-se a les tradicions, hàbits i costums lligats a un context concret, atenent els objectes que les mantenen i/o les fan possibles, amb la intenció de fer visible certes tensions o assumpcions naturalitzades. En aquesta deriva ha realitzat els projectes De perdidos al río al Centro Huarte (Huarte, 2020) i Portar el Daurat a l'Escocesa (2019), ambdós amb l'artista Joana Capella. També ha realitzat Cridar la ciutat o alguna cosa així al Bòlit Museu d'Art Contemporani (Girona, 2019) amb Marta Rosell.

A Menorca no hi ha muntanya, i per tant no hi ha rius. L’aigua s’ha agafat sempre perforant el terra a la recerca de pous, o emmagatzemant i distribuint la pluja. Tots dos processos depenen de la tecnologia i amb el boom de la industrialització, la segona tàctica va desaparèixer. Ara s’investiga com recuperar i adaptar els sistemes d’aprofitament de l’aigua de pluja, justament perquè els aqüífers subterranis d’on s’extreu l’aigua cada cop estan més buits i/o contaminats. Com és ben sabut, l’ús que en fem no es pot sostenir. Ho investiguen els arquitectes que s’ocupen de la restauració de la cisterna d’Es Mercadal. També organitzacions mediambientals que qüestionen el model d’explotació turística de l’illa, que també afecta els aqüífers. De fet, fa anys que ningú veu l’aigua de l’aixeta. Majoritàriament prefereix comprar-la envasada al supermercat. Però aquesta aigua s’importa des de la península, realitzant la mateixa ruta marítima que vam fer les artistes de la residència per arribar a Es Mercadal, i els turistes que tot i la Covid van fer cap a l’illa a l’estiu.

En aquest marc, vaig proposar-me identificar i fotografiar totes les estructures i arquitectures vinculades a l’aigua que em trobaria. Canalitzacions urbanes, sistemes de reg, teulades, desaigües, piscines, pous, fonts, cisternes, aljubs, barrancs, coves, forats, àmfores, tolls i núvols, entre d’altres. Intervencions humanes i no humanes, tradicionals i contemporànies. Elements que conformen el paisatge de l’aigua; un paisatge amb el cicle estripat. El que es pot veure entre aquestes pàgines és part del projecte Torrent Continu, una sèrie fotogràfica on establir proximitats entre objectes i espais aparentment inconnexos que existeixen en capes i escales diferenciades. Aquesta operació intenta reflectir la fràgil sostenibilitat hídrica, així com els grans esforços energètics que s’activen per la seva gestió.

El projecte Torrent Continu s’ha realitzat en el marc del programa de residència Delta Art, entre agost i setembre de 2020, amb el suport d’Es Far Cultural, Jiser i Le Lait.

?

Alhora s’interessa pel fer dels artistes del seu entorn, que convida a intervenir en alguns dels seus projectes autogestionats. Com La Permanent (Lleida, 2017-2020), un projecte comissarial a la perruqueria de la seva mare, on investiga les afectacions creuades entre les obres dels artistes i els clients que van a tallar-se el cabell.

Des del 2017 col·labora regularment amb Espai Híbrid, equip docent de la Facultat d’Educació de la Universitat de Lleida, experimentant interseccions entre art i educació en la formació inicial docent. Amb ells ha participat al projecte El museu és una escola (2017-2020), que s’articula entre diferents centres d’educació primària i secundària de Catalunya, i l’exposició La impossibilitat de la imatge del món a l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida, 2019).

Actualment prepara la presentació pública del projecte De perdidos al río al Centro Huarte i l’exposició de Torrent Continu al Centre Le Lait a França.

tracking