DIS_SUPLEMENT
Des dels sorolls d'istiu
Llegeixes el mar incansable. Et sembla que es vol engolir a si mateix amb el rugir de babes grumolloses. S'alenteixen els dies oliosos, de cervesa coronada amb un dit d'escuma, de mar.
També brunzeix un vent esprimatxat que pentina enrere tres palmeres poc salvatges. De bon matí t'ofereixes a un balcó d'olors desordenades, als singlots d'istiu. Fart, de tant empassar-te, la repetició és gairebé perfecta, com el mar.
Una nova rutina confirma que ets tu, el d’una setmana, una quinzena o un mes, el que transites per un escenari reconeixible. Res no et tranquil·litza més que projectar la propera passa amb seguretat, sabent on s’ajeuen les ombres i de quina manera reaccionaràs als perills habituals.Algun aiguat fugisser, el llogater del cinquè que contempla la canalla, un pensament lúcid que envies més enllà de la ratlla inabastable de l’horitzó. De petit sabies que hi arribaries, a la ratlla que marcava el final del mar, i deies istiu per consuetud familiar.
Ningú no t’ha tret el costum perquè hi ha coses i les coses que no canvien mai.Ara contemples com l’home que busca metalls transita zombi sota uns auriculars extraterrestres, amb un principi d’erecció. Sembla jove, i segur que creu amb els tresors més formidables. Com també ho fa el vell que camina passes martell i desplega els entoldats que xerriquen d’òxid, ossos i enamoraments frustrats.
És molt evident que segueix buscant, i això calla per tot. Però ja no pot, el vell, repartir les gandules pels rectangles de l’estructura artificial, que no gaudeixen de gran requesta. Ho fa el seu fill, sospites, de mala gana, cada maleït matí, llençant-les indignat contra la sorra que encara no encén les plantes dels peus.
És ell qui també es mira, com tu des del balcó, els estiuejants que matinen per practicar ioga, corren per la vora del mar i pel passeig, o desfilen parsimoniosos amb els gossos i les bosses de plàstic.La novetat del dia no gosa saltar-se massa la norma establerta: dues noies embolcallades en tovalloles, amb aparença de verges, han passat la nit a la platja. Una patrulla municipal atura el cotxe de llums silencioses i els agents caminen resignats per comprovar que no estiguin mortes, que no les hagi escopides el mar. Mentrestant, sonen els bufadors de la brigada de la neteja.
Tu, d’aquest episodi, en saps molt més que l’autoritat. Fa estona que les dues es miren impacients als telèfons mòbils, treuen la llengua i tornen a endormiscar-se fit a fit fins que torni a interrompre-les algun gic-gic, vèrboles plenes de sal o l’enuig de les veïnes amb pedigrí.Encàrrecs que han quedat en aquella llista al budell del calaix, l’absència clarificadora dels rapinyaires sobrevolant la serra, la fi d’una certa racionalitat, alguna fuita de gas.Els xiscles incansables de marrecs i adolescents, com els del mar, no et distreuen dels perfums i les locions solars que pretenen disfressar altres olors. Sues mentre t’arriben els fons de les paelles peixateres, el fregir arrebossat dels sonsos, els molls i els xanguets.
També la vigorositat d’una moto d’aigua, un parell d’helicòpters dels bombers, el gemec voluptuós d’una gavina.Ja a la migdiada, una parella de cossos marmoris assaja estiraments musculars bàsics a la platja. Imanten algunes mirades, però ells són molt lluny de les desil·lusions: s’han passat el dia gairebé immòbils, de bocaterrosa, sospesant una promesa que no té cap possibilitat de fallar. S’han dirigit poques paraules, impertèrrits davant d’un món que dominen amb les mentides del benestar.
El posterior exhibicionisme se’t fa feixuc; no respira vergonya ni atreviment ni vulgaritat.En el collage d’excessos, segueixen corrent i ballant lleons, serpents i flors silvestres damunt les pells roges i ennegrides. Voleien pilotes, els para-sols estiren xafarders el coll, algú es grata la vida regalada, d’istiu, d’un mosquit. No hi veus traces de tristor en els banyistes, a les tovalloles algú deu pensar en la mort o en la península de Crimea, d’això n’estàs convençut.Repesques d’ahir l’excursió frugal per l’espigó i el corriol de difícil accés, la cala solitària on vas estar-t’hi una estona.
Avui hi has tornat, però res trasbalsa la calma decadent. Els llocs només tenen sentit segons la pròpia perspectiva, concordes amb tu mateix. I és una nova tarda d’istiu, la gola d’una altra nit.Aquell punt llunyà que semblava una persona, l’excitació i la poca urgència a l’hora d’apropar-t’hi, el sol i una calor visible, tremolosa.Desfilen pels decorats de cartó pedra, plens de llums als rostres, els altres.
Ho fan decidits com les aigües d’un riu molt abans de divisar el mar inapel·lable. No té fi, el mar, com no en deuen tenir algunes mirades d’istiu. Ni els crits, que segueixen reverberant una simfonia estranya, viva, que no goses entendre.
Els passejants deambulen altius, a això han vingut plens de certeses. Perquè són ells, els d’una setmana, d’una quinzena o d’un mes. Seguir llegint el mar, la presència de l’àngel pusil·lànime, la veu de la cala que vas desatendre quan demanava socorrs, i s’enfonsava.
?.
