DIS_SUPLEMENT
El Joc del Calamar de la cultura catalana
Núria Florensa
actriu, directora i presentadora
Nascuda a Lleida, ha aparegut en cinema (Pedralta), minisèries (Mariel), sèries de televisió (La Riera, Nit i dia) i obres de teatre (Tonta).
Fa poc em preguntaven si la comercialitat d'un espectacle o la fama que pugui arribar a adquirir podien fer-ne baixar la qualitat. Mentre hi pensava, jo, que més aviat em moc pel circuit off de teatre de Barcelona, no podia apartar del meu cap l'elefant rosa de la precarietat, una condició arrelada a la nostra professió que impacta de manera directa i negativa en la qualitat dels espectacles.
Us diré un secret: les treballadores de les arts escèniques, la majoria de vegades, treballem mesos i mesos sense cobrar per tal que les nostres obres puguin arribar a les sales de teatre. En general, les companyies no tenim ajudes, ni subvencions, ni cap tipus de finançament extern per poder tirar endavant les produccions, només tenim la nostra capacitat intrínseca, multiplicada per l’instint de supervivència, de trobar recursos sota les pedres. Malauradament, aquesta situació ens obliga a crear obres amb pocs personatges, amb una escenografia de mínims, amb vestuari reaprofitat, i el pitjor de tot és que força tot un equip humà a “anar a risc”.
Per dir-ho de manera més senzilla, ens obliga a treballar gratis.Això sí, sempre creuant els dits perquè la peça sigui un èxit i aconsegueixi exhaurir les entrades totes les funcions de la temporada, ja que, senyores i senyors, el nostre “sou” dependrà exclusivament de la recaptació aconseguida a taquilla. Per si no ho sabíeu, moltes sales segueixen oferint un percentatge de la recaptació que ronda el 50% per a la sala i el 50%-60% per a la companyia de teatre, que, tirant baix, haurà de pagar a intèrprets, directora, dissenyadora d’il·luminació, dissenyadora de so, escenògrafa, vestuarista, producció, tècnic.. I tenint en compte que les sales del circuit off són sales amb els aforaments més reduïts, us comenceu a fer una idea del que queda a repartir?Malgrat tot, sovint és a les sales off on es troben les millors propostes.
I com és possible? Doncs perquè la nostra obstinació per voler-nos dedicar al que millor sabem fer, les ganes de produir espectacles de qualitat, arriscats i amb missatge, superen totes les adversitats. Però ja us avanço que això té un límit, perquè és tan esgotador que un dia et comences a plantejar que, per treballar així, millor quedar-te a casa. La pregunta que potser us fareu ara és “llavors, per què la majoria de sales poden oferir cartelleres interessantíssimes any rere any?”Primer de tot hauríem de dir de que, en realitat, no hi ha prou aparadors per mostrar tot el talent de casa nostra, de fet cada cop n’hi ha menys.
Recentment hem vist amb tristesa com la Hiroshima, la Muntaner, el Club Capitol i La Vilella abaixaven la persiana. Com que fer temporada a Barcelona és una de les maneres més efectives d’ensenyar la feina als i les programadores que et podran donar l’oportunitat de fer bolos arreu de Catalunya i potser (només potser) et permetran saltar del circuit off a un circuit més comercial, les companyies fan mans i mànigues per poder estar programades, a qualsevol preu (o no-preu), a alguna sala. I amb tot plegat, ens trobem davant del Joc del Calamar de la cultura teatral catalana: qui sobreviurà? Tornant a la pregunta inicial, motiu d’aquest article, no crec que ni la comercialitat ni la fama que pugui aconseguir una peça teatral hagin de ser dolentes per si mateixes.En el cas de la comercialitat, és cert que existeixen productes enfocats a atreure i acontentar la massa perquè el seu únic objectiu és el de generar beneficis i, per fer-ho, acostumen a perpetuar estereotips i idees caduques.
I, en aquest sentit, també hi ha qui, com a artista, accedeix a treballar en aquests tipus de produccions, bé perquè, de tant en tant, necessita cobrar una nòmina a final de mes, o bé perquè veu la cultura només com una activitat lucrativa i no com una possible eina de canvi social. De l’efecte de la fama sobre un espectacle en tenim un bon exemple: A.K.A. Una obra que va començar en una sala off molt petita, la Sala Flyhard, però que gràcies a la seva qualitat artística i temàtica va poder saltar a teatres més grans com La Villarroel a Barcelona o el Teatro Quique San Francisco a Madrid. Podríem dir doncs que la fama aconseguida, lluny de tenir un impacte negatiu, va fer possible que l’obra i el seu missatge arribés a un major nombre de persones.
Per acabar, aprofito per assenyalar que si no es destina més pressupost a la cultura i si aquest no es reparteix de manera més equitativa, més sales seguiran tancant i més companyies seguiran cremant-se i desapareixent, i passarà que més d’un talent migrarà del teatre compromès al teatre comercial pel simple fet que ha de poder pagar les factures a final de mes. ?
