L'altra casa

Rachel Cusk

---

La mecenes Mabel Dogde Luhan i la seva parella, Elsie Clews Parsons, van acollir llargues temporades artistes diversos a la segona casa de la seva propietat a Taos. Un d'ells va ser l'escriptor D.H. Lawrence. La relació que van mantenir va ser tan increïblement incòmoda i inesperada que Dogde la va deixar escrita en la seva obra Lorenzo a Taos. Rachel Cusk coneixia aquesta història i va voler retre homenatge a l’esperit d’aquesta dona a la seva L’altra casa. Dodge, dona lliure, revolucionària, inquieta, hauria llegit aquest llibre dempeus de pura emoció. Les seves pàgines et deixen sorpresa, escorxada, atònita davant la seva manera de reflexionar i de retruc fer-te pensar a tu.

Escorxada com els conills. Desplomada com els pollastres de l’artista. Recordo de nena les vegades que havia creuat el replà perquè la nostra veïna, l’Araceli, ens tenia enllestit el conill de la setmana. No aconsegueixo fer memòria de si arribava viu o no a casa seva. Només sé que m’enviaven a mi a recollir una bossa de plàstic transparent amb un conillet embolcallat amb sang a dins. Ho acceptava com un regal i el portava a la nostra cuina. El menjaríem ben aviat. Va ser aquí, crec, on la mort va començar a manifestar-se amb la seva normalitat, amb el seu agraïment, amb el seu acompanyament salvatge i la seva gratitud entre veïns.

Llegir Cusk m’ha retornat aquest instant. Sense oblidar que “llega un momento en la vida en que comprendes que ya no es interesante que el tiempo avance hacia delante; mejor dicho, que su manera de avanzar hacia delante ha sido el pilar central de la ilusión de la vida, y que mientras esperabas a ver qué pasaba a continuación te iba robando poco a poco todo lo que tenías”. Anem constantment endavant i enrere, revivint i esperant allò que vindrà. Recordem i projectem sense parar. Ens condicionen els moments viscuts en el passat. Ens fan ser qui som. Sigui pels pollastres o pels conills.

Preguntes i més preguntes a les quals les respostes que llegim ens deixen gelades i arraulides. La relació de parella, la necessitat d’aquesta “segona casa” per tenir una consciència pròpia i un sentiment de propietat no compartida. El dol que genera un canvi en els vincles entre mares i filles, pares i filles, amigues, amants, artistes. La mutació en la manera de tractar-se també genera un procés de dolor, cal aprendre a viure amb “els nous”. La feminitat, l’acceptació, mirar-se al mirall i desitjar-se una mateixa perquè no hi ha ningú millor. La invenció de la necessitat. La creació dels mons paral·lels útils i estranys, alhora que vitals, per mantenir el seny. Som lliures per a tot això? Decidim veritablement? “¿Por qué vivimos tan dolorosamente en nuestras ficciones? ¿Por qué sufrimos tanto por cosas que nosotros mismos nos hemos inventado? […] He querido ser libre toda mi vida y no he sido capaz de liberar ni el dedo meñique del pie.” Ni el dit petit del peu.

Cusk ens explica com l’art pot ser decisiu en un moment clau. Com pot obrir les ferides, deixar-nos a la intempèrie, despullar-nos davant de la resta. Convertir-se en el clic que ens cal per seguir buscant l’equilibri i la il·lusió de la vida. Per això la protagonista convida L (nom de l’artista a la novel·la) a l’altra casa a la maresma, perquè l’art ajudi a desmuntar-ho tot. Encara que espanti. I és que “a veces hay que asustarse para no verse arrastrado a la entropía”. Espantar-se per fer endreça, així com creuàvem el replà a la recerca del conill. 

Esther Riba Puértolas és professora de Matemàtiques i Llengua Castellana Bloc: https://atelierobi.blogspot.com/ Twitter: @ripu77