El joc del penjat

---

S'havia aficionat a les lletres de ben petita. No era pel fet que la mare llegís a tothora, de fet, allò la revoltava perquè la lectura la sostreia del món de casa i tot quedava sempre a mig fer, i els afectes sempre anaven a remolc de la lletra. L'obsessió per les lletres de l'abecedari, i per tota la rècula de paraules i frases que es podien construir a partir d'aquells símbols de tinta, que en principi no volien dir res però després ho podien dir tot, li venia del joc aquell dels bastonets que acabava amb uns peus voleiant ran de terra.

L'obsedia la idea de quedar-se penjada a una o dos lletres del mot, veure com s'anaven alineant els bastonets, que formaven l'angle recte, i després el bastonet vertical que era una soga on acabava gronxant-se el cos a la deriva del significat. I aquella dèria va dur-la de cap al diccionari amb una exigència metòdica per nodrir-se del llenguatge igual que les abelles liben el cor del xuclamel. *** Havien arribat a Barcelona una tarda d’estiu tot just acabada la guerra quan la vida al poble havia renegat de totes les possibilitats de ser pròspera i amable.

Venien amb la pena a remolc i quatre maletes de roba recosida i mal apedaçada. Una dona gran i tres dones joves agermanades en la sang i en la caritat d’aquell oncle llunyà que va acollir-les en un pis fosc i desangelat de la part alta de la ciutat. Aquell mestre escolapi que aviat viuria entre cortines i costures, entre flors i el bull-bull del guisat a dins de l’olla.

Tots cinc van atomitzar-se, van fer pinya en una estranya combustió de dependències i afectes que gairebé mai calia concretar en cap carícia. Simplement encaixaven en la necessitat de tenir-se. En la promesa mai formulada de no trair mai el vincle que els fermava.

Tot i que, és clar, no van comptar amb la mort. Amb la mort que de vincles no hi entén ni vol saber-ne res. Primer se’l va endur a ell.

A ell que s’havia fet petit petit, un esquelet esquifit com d’ocellet becat per una dona gran i tres dones que havien deixat de ser tan joves. Cinc anys després el va seguir la mare. La mort la va trobar llegint de matinada amb les cames encaixades dessota del braser.

La mort que va deixar-li la mà garratibada prement el llom gastat del llibre. Es van quedar les tres seguint el manament d’aquella llei no escrita: restar per sempre juntes entre aquelles parets. I van fer el nus ben fort, fins la nit aquella.

Quan ell va proposar-li d’anar a passar l’estiu al poble no va dubtar-ho gens, i va remenar el cap amunt i avall afirmativament perquè no hi hagués cap malentès. Va preparar-ho tot en menys d’una setmana. El dia abans del viatge, es va llançar al carrer, una avinguda ampla al mig d’una ciutat quadriculada.

I feia anar els dits per no perdre cap compte: cinc travesseres fins a la ferreteria. Abans d’entrar, va agafar aire perquè no li trontollés la determinació i va atansar-se al mostrador i va dir “corda”, i va dir “forta”, i va comptar dos metres sense que se li embarbussessin les paraules. Quan eren dins del cotxe, se’l va mirar corpresa i va prémer la bossa on duia la corda per retenir les forces.

Llavors va girar els ulls cap a la finestrella. Passaven edificis, semàfors, gent i cotxes però ja no va comptar cap travessera. I va saber retindre a dins del llagrimall totes les aigües mentre li deia adeu a la ciutat.

Palmira havia dit que arribaria tard i a elles el neguit les duia de corcoll perquè era massa tard. Quan la van veure a la porta amb aquell home menut es van quedar perplexes. Ben mortes de l’ensurt quan va comunicar-los que s’hi casaria.

Van dir-li que era boja, que els cinquanta anys no fan casori, que s’havia deixat l’enteniment entre clavilla i clavilla fent de telefonista. Que tanta vocació de comunicar els altres li havia curtcircuitat el senderi. Però, per primer cop, no va escoltar.

I aquell home menut a qui havien detestat aviat va convertir-se en l’home de les tres. El substitut d’un escolapi vell. Palmira era feliç i, amb el córrer dels dies, els vincles van renéixer, un pacte mai no escrit.

De fet, ara eren elles qui li dreçaven l’ànim amb la pena tan grossa a remolc. S’hi aferraven mirant de fer nus per no estavellar-se. S’aguantaven els tres com les potes d’un trípode, ara que Palmira ja no respirava Li hagués volgut dir que ho havia intentat: aferrar-se a la vida.

I ell li hagués volgut dir que ho havia intuït: tanta nit de revetlla i cal·ligrafia lligada, tanta sopa de lletres. L’embòlia ho va canviar tot. Palmira no va tornar a ser mai més la mateixa.

I tot i que el cos li responia amb prestesa al cervell les paraules se li havien quedat aturades com el flux de la sang. Hi va lluitar com una fera, aferrada als quadernets de cal·ligrafia i a les revistes de passatemps. Sempre pescant paraules dins una peixera de lletres remogudes.

Les paraules que quan mirava de dir-les es quedaven invàlides a la punta de la llengua, ben bé com quan les clavilles del telèfon feien interferències. Ara li feien guitza els mots que havia après obsedida per un joc infantil. Per un joc que ja li creuava la vida.

Perquè el matí del dia després d’arribar al poble, Palmira va anar al garatge i va pujar a un tamboret. Després va passar la corda per sobre de la biga i va fer un nus. I abans de saltar va sentir el caliu de la soga arran del coll i li va semblar veure el paper quadriculat d’una llibreta d’escola, i uns fustots dibuixats tot fent angle, i a l’extrem un cos despenjant-se.

I aquell cos era el seu. I aquells peus eren seus voleiant ran de terra. ?